19.6.08
LA MÚSICA EN VIU A BARCELONA
QUIXOTS, TIRANTS, TRAGÈDIES GREGUES I HISTÒRIES D’AMOR SOBRE LA MÚSICA EN VIU A BARCELONA.
per Olga Abalos
Els caps pensants de Nativa no es donaven per vençuts: empesos per la idea que hi havia d’haver alguna altra manera d’analitzar la situació de la música en directe a la ciutat de Barcelona sense caure en el catastrofisme absolut. Com herois convençuts de la causa, van reunir a altres cavallers implicats en la batalla per a una missió: fer callar les sirenes, sortejar les prediccions fatalistes de l’oracle, i guanyar terreny al pessimisme amb idees constructives. Del resultat de la trobada us presentem en les properes pàgines.
Actors:
Carles Sala: Director de Cooperació i Relacions Sectorials Institut de Cultura-Ajuntament de Barcelonagran coneixedor de la música en viu a la ciutat des del seu despatx a l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB);
Carme Zapata: Gerent de l’ASACC ;
Arecio Smith: músic de jazz (Asstrio), rock i el que toqui. Els seus dits tenen tant a dir com el seu cor, que l’empeny a ser un dels músics més incisius en les activitats d’Accions per la Música;
Daniel Granados: guitarrista del grup Tarantula, responsable del segell Producciones Doradas, culpable juntament amb Oscar Abril que s’hagi fet Pop al Centre d’Art Santa Mònica i posseïdor d’un envejable sentit d’autocrítica;
Jordi Oliveras: editor de la revista Nativa i fundador del col·lectiu Indigestió. Convençut que cal fer trobades com aquesta;
Robert Tierz: propietari de la sala Sidecar, que enguany ha fet 25 anys de vida. No estava convidat però es va presentar i va fer alguna aportació interessants.
Olga Àbalos, moderadora de la taula i responsable d’aquest talla-i-enganxa que ha patit la conversa.
Jordi Oliveras: Bé, doncs ja començaré jo... Primer he de dir que a Indigestió intentem situar-nos fora de la defensa directa dels interessos del músic, dels interessos de la indústria, i el que tractem de dir és què li hauria d’interessar a un ciutadà. I des d’aquest punt de vista, intentem formular coses. Parteixo de la idea que el mon de la música acaba sent una mica endogàmic com tots els mons gremials segurament, on sembla que les coses acaben sent un cercle de relació entre artistes, indústria, i administració publica i tothom acaba estan bastant d’acord amb aquest joc. Sembla que hi ha una mena de cercle tancat on l’administració li va bé posar-se d’acord amb els artistes, i entre ells es protegeixen i es consolen mútuament. I arriba un punt que l’artista necessita més l’administració que al públic. Al final, quan parlem de música acabem parlant de pirateria, de les vendes, de conflictes, i de l’últim que parlem és de la música…
La missió dels cavallers: vèncer el destí fatal
Jordi Oliveras: Recentment vaig assistir a una xerrada amb músics i n’hi havia un que repetia aquesta frase tant típica que “el músic ha de menjar”… Quan un és farmacèutic no diu: jo soc farmacèutic i tinc dret a viure de la farmàcia, en canvi amb la música es diu: “jo sóc músic i tinc dret a viure de la música”....
Arecio Smith: on ho vas sentir això?
Jordi Oliveras: en una presentació de llibres d’Indigestió en la que ens vam centrar en debats sobre els músics no va sortir ni un sol comentari interessant, tot girava al voltat de la necessitat del músic de viure d’això. Cap d’ells va parlar de la música... Jo els demano als músics que canviïn de discurs, que quan parlin que ens sedueixin, que ens donin motius per escoltar la seva música...
Carles Sala: és que al voltant de la Unió de Músics i d’un sector de músics de jazz, hi ha com una posició generalitzada que, des d’Accions per la Música, etcètera, reivindiquen treball per tots. No sé perquè hi ha aquesta sindicalització tan estranya del sector jazzístic...
Arecio Smith.: tinc la resposta. Jo que he viscut la situació des de la banda del rock i del jazz, et puc dir que el músic de jazz funciona d’una altra manera: et truquen i et diuen que tal dia hi ha bolo amb no sé qui i s’assaja tal dia. Després et truquen I toques amb no sé qui altre, i al dia següent, el mateix. És una cosa com molt laboral. Preguntes quanta pasta hi ha i veus si t’interessa o no. Molts pocs grups de jazz, tenen aquesta consciència de grup com en el rock.
Carles Sala: no sé si es per un excés o falta de feina que es dóna aquest efecte de mercenarisme del jazz...
Carmen Zapata: tinc la sensació que els que només els estan associats són els que reivindiquen “treball per a tots”… Els músics que treballen i viuen de la música estan associats?
Arecio Smith: jo treballo i estic associat... Però en el cas de molts grups de rock que fan gires i tot això, és gent que no té molt de contacte ni consciència de gremi. Fan els seus bolos i prou. I llavors hi ha gent que esta més implicada, però... hi ha una falta de cohesió brutal. I aquest es un dels principals problemes. Jo que sóc un músic que toco bastant, que toco molts estils de músics diferents, veig que no hi ha connexió entre el circuit del rock i el pop i el circuit del jazz. I la Unió de Músics en un principi ha de representar a tots els músics, però els músics entre ells ni es parlen ni s’escolten…
Carles Sala: Doncs es diu Unió de Músics i no en conec una altra. No sé si cal organitzar-se d’una altra manera...
Daniel Granados: Està clar que cal organitzar-se d’una altra manera.... I està clar que els interlocutors que hi ha entre els músics i l’administració no funcionen...
Carles Sala: Home, amb els músics directament parlem poc perquè parlem amb els seus interlocutors. Des de l’administració fem el que podem. Si cada vegada hi ha més músics que volen viure de la musica, la pressió és brutal. Cal fer un exercici de realisme: no podem viure tots de la música! Això no és el sistema cubà! No hi ha un sou per cada músic... Als músics els demanaria una mica més vitalitat. Ja entenc que si a final de mes ha de menjar la cosa canvia però caldria recuperar el discurs de la música per expressar-te, per passar-t’ho be i després segurament serà la millor manera per acabar-ne vivint.
Carmen Zapata: però és que [la música] també ha de ser un negoci. El músic vol viure de la música i les sales també volen viure de la feina que es genera entre la sala i el músic, d’aquesta complicitat que hi ha, i el músic no pot ser aliè a que ell depèn del negoci que ell mateix genera.
Daniel Granados: però la sala depèn de la relació l’artista amb el públic...
Carmen Zapata: ...una sala no pot comprometre’s com una ONG amb un músic de manera altruista. Si aquest músic està per sobre de les seves expectatives i no genera el negoci que s’espera d’ell, si està demanant una catxet desmesurat, quan el negoci que genera no és tal,... Perquè hi ha d’haver una correspondència entre la creació, l’exposició i els ingressos que això genera per a que aquesta relació es segueixi produint.
Anàlisi del camp de batalla
Jordi Oliveras: no crec que sigui negatiu que la musica sigui un negoci o una forma de viure però arriba un punt en què ens oblidem de què venem. Crec que no pot ser negoci si en primer lloc no tenim alguna cosa interessant a vendre. Es pot mantenir artificialment, o amb begudes o subvencions, o nokias o movistars,... Però no serà des de la musica que [la música] s’està venent.
Carles Sala: Vivim en una societat en la que el papanatisme és bastant contundent... però hi ha artistes que expliquen coses. L’Albert Pla no sé què li deu passar pel cap, però a mi m’interessa... I el Ramon Faura, igual! En aquesta ciutat, en els darrers anys el paisatge humà ha canviat i ha fet que la ciutat sigui una mica més rica i excitant... Però com a administració què puc fer per al procés creatiu? A veure, podem posar algunes eines per a que això sigui mes fàcil com els centres de creació, però a vegades també dubtes si el més fàcil és enemic del millor...
Daniel Granados: el problema és que el que se t’està explicant des de la musica pop és una cosa que t’han explicat tantes vegades abans que t’avorreix, i ho dic com a públic... Hi ha una falta de idees fresques i de creativitat per part dels músics - jo primer, no m’amago -. Crec que hi ha una responsabilitat compartida amb l’administració, que no ha sabut recolzar d’un manera eficaç a la creativitat. L’administració ha de ser exigent alhora de donar-nos subvencions. No tot val.
Jordi Oliveras: Crec que hi ha una tendència a dir què cal perquè hi hagi creativitat, calen recursos, llocs per tancar-se a treballar, etcètera. I jo crec hi ha un oblit : per mi, la creació musical interessant només sortirà d’una impregnació que en general està perdent l’art, ja sigui per mecanisme dels circuits comercials, sigui pel mecanisme de les polítiques de subvenció,... fa que els artistes no estan parlant del que passa en un determinat barri, en un determinat col·lectiu, o del que passa en el món...
Daniel Granados: Per exemple, un lloc promogut per l’ajuntament que a més funciona és Hangar, per a produccions audiovisuals.
Carles Sala: però si ara farem 10 nous centres de creació, com a l’antiga fàbrica de Philps a la Zona Franca, l’edifici Fabra i Coats a Nou Barris...
Daniel Granados.: …de creació musical?
Carles Sala: no, el de la Philips serà de dansa i el de Fabra i Coats, multi disciplinar,.. És que no he rebut ni una sola proposta del sector musical! Ni una!!
Daniel Granados: jo la tinc preparada...
Carles Sala: ...doncs afanya’t a presentar-la!
Daniel Granados: és molt important també la creativitat en la gestió dels teus recursos: com gestiones la teva web, el tema de les descàrregues,... Hi ha grups independents que encara pretenen gravar un disc, vendre’n 5000 copies i amb això fer diners. I si vols que la gent vagi als teus concerts, has d’aprofitar tot això de la digitalització.
Carles Sala: el mercat ha canviat...
Jordi Oliveras: abans el concert era com una part més de la venda promocional del disc, i això donava lloc a concerts molt poc creatius, perquè havien de sonar igual que el disc i tal. Amb la nova situació actual, hi ha indicis que els grups plantegen els concerts com a element principal de la seva relació amb el públic...
Carmen Zapata: ...i com a element principal de negoci! Que la cosa s’ha invertit...
Daniel Granados: però també l’administració ha de tractar la música pop contemporània com la dansa o el teatre com un producte cultural en un alt risc, i com a tal ha de ser susceptible de subvenció.
Carles Sala: però, a veure, s’ha de buscar el mecanisme per a que aquesta subvenció sigui possible. La diferència amb la dansa és que nosaltres acabem per donar les subvencions a les companyies i amb la música, què hem de fer? Donar una subvenció a cada músic?! Ahir amb l’Alberto [Guijarro, cap de la Sala Apolo i co director del Primavera Sound] vam estar parlant per telèfon... És que arribarà un moment que això s’acabarà, perquè a partir de l’any vinent o l’altre jo voldré saber que, si jo poso uns diners públics en un festival com el Primavera Sound, és perquè es faci una cosa concreta que sigui beneficiosa per la ciutat, per a pugui fer el que no podria fer com a privat. No vull entrar ja més en el compte d’explotació dels festivals. Nosaltres ajudem al Primavera Sound i jo no sé si aquests diners li arriben a ell [al Dani] per a que toqui. Tinc els meus dubtes i ho haurem de començar a corregir. I si donem diners a les sales, tampoc sé si aquests diners arriben als músics...
La lluita contra els gegants
Carmen Zapata: la dinàmica dels festivals està fent molt mal a la dinàmica habitual a les sales a la ciutat, perquè després.... hi ha aquesta lluita intestina per pagar catxés...
Carles Sala: però aquesta és una guerra entre vosaltres [les sales]. Al públic li és igual!
Daniel Granados: els dos festivals més importants que hi ha a Barcelona són organitzats per les dues sales més importants de música independent de la ciutat...
Carmen Zapata: sí, però a part de la baralla entre elles [Sala Apolo i Razzmatazz] - que ja s’ho faran - és que els músics signen contractes d’exclusivitat i durant 6 mesos no poden tocar a la ciutat. A més, els catxes es disparen...
Daniel Granados: però parlem de grups d’aquí o de fora?
Carmen Zapata: grups de fora, de fora... que no vindran mai a una sala perquè s’esperen al festival perquè cobraran molt més. Una sala amb un aforament de 500 persones mai podrà pagar el que paga un festival. És inviable. Ni posant l’entrada a 20€ ni a 30€ recuperes la inversió. Aquí demanaríem als grups que no es pugin a la parra perquè no tota la vida podran viure dels festivals... O sí, ves a saber...
Carles Sala: Recordo que als del Primavera Sound els va entrar aquell nerviosisme, perquè no sabien què passaria ara que estaven els de Sinnamon... i al final aquell any van tenir la mateixa gent de públic que l’any passat... i els altres [els de Sinnamon] van fer el seu festival...
Daniel Granados: el problema és la lluita dels catxés... És brutal el que fa Sinnamon! T’ofereixen un catxe desproporcionat. I ho sé perquè he tocat al Razz...
Carles Sala: ... després et venen a l’administració per a que posis ordre i els has de dir que se sentin en una taula i fixin un codi de bones pràctiques, i que s’ordenin com a propi sector, que fixin quina distància de dates hi ha d’haver entre festival i festival... I si un fa males pràctiques jo puc intervenir com a administració, però és el màxim que puc fer, perquè en el fons jo no tinc potestat per a prohibir res...
Carmen Zapata: però els festivals no només t’ofereixen musica en viu sinó que t’ofereixen un pack d’oci. Però a l’hora de tenir les millors condicions d’oferir la teva obra, és la pitjor manera i també la pitjor manera de rebre-la. Però compres festa, no compres musica.
Daniel Granados: Però no és el mateix la programació que fa el Primavera Sound que el que fa el Summer Case, perquè el Primavera arrisca i te més qualitat.
Carels Sala: mira, em deixen més tranquil, perquè a uns els donem subvenció i als altres no. Però perquè no ho demanen, eh? que ho podrien demanar...
Carmen Zapata: les sales també es queixen que els grups que han ajudat a fer créixer després ja no tenen cap mena de deferència amb la sala i ja no venen a tocar més... I l’administració què pot fer en aquest sentit? Si demanem que les sales siguin reconegudes com a espais de cultura com els auditoris o els centres cívics, per què l’administració no els considera com a tal i programa els grups, no en auditoris, sinó que els programa en convenis amb les sales? Les sales estarien encantades de cedir l’espai gratuïtament! Si es fes una sala seria molt més rentable. I les sales estarien disposades a cedir l’espai! Es més, ho hem demanat!
L’heroica conquesta de l’amor de la princesa
Carmen Zapata: des de les sales, la percepció és que el públic es poc curiós, que és molt poc inquiet. Es fan propostes que pensem que en l’àmbit de la creació són interessants però quan més interessant potser no és prou popular i no és vendible, i quan dic vendible en refereixo a la capacitat de convocatòria. Què caldria fer? El Joan Mas [del grup Mas i Mas] diu, per exemple, que quanta més oferta musical hi hagi més demanda hi haurà. Jo entenc que es una mica al revés,...
Daniel Granados: crec que no hi ha una relació directa.
Carles Sala: potser el Joan ho diu més des del punt de vista del màrqueting... Mira, quan es va obrir l’Auditori tothom deia que seria un desastre perquè hi ha via el Palau de la Música perquè el públic del clàssic es dividiria en dos i s’ha multiplicat per dos. Daniel Granados: per una altra banda tenim el corró del mainstream que crea una hàbits i aquests hàbits fan que la gent acudeixi a una crida i no a una altra. I crec que aquí ningú no està exempt de culpa.
Carmen Zapata: és que en números absoluts, la música en viu segur que funciona ara millor que mai. Però en quin àmbit? Perquè un mateix artista que a l’hivern no convoca ni 200 persones en una sala, és cap de cartell d’un gran festival a l’estiu i fica 20.000... Els hàbits estan canviant i les polítiques de subvenció també. On s’està posant l’accent per a que es consumeixi la música en viu?
Carles Sala: en el cas de l’ajuntament, hi ha una pla d’escoles, de centre de formació artística amb moltes crítiques del sector de l’ensenyament artístic, però són centres en què volem formar públic, on volem que el ciutadà tingui el primer contacte amb l’art, ja sigui dansa, teatre,... A l’estil dels centres que hi ha Finlàndia.
Jordi Oliveras: si es parla de “formar” entenc que s’està pensant la música com a negoci, i que “públic” voldria dir ser com un consumidor.
Roberto Tierz: crec que formar al públic també vol dir que perdi aquesta por quasi sacra d’anar un concert. A la meva sala, si tinc un concert que està a punt d’acabar i hi ha gent esperant, els hi dic que passin i em diuen que no. “No, ens esperem a que acabi”. I els dic: “però passa que és gratis!” I no passen! I això passa sovint. Em refereixo a educar, a que no els faci por anar a un concert.
Daniel Granados: jo canviaria l’expressió “formar” per una altra expressió com “treballar junts”... perquè sembla que jo, músic; jo, sala o jo, administració t’hagi d’ensenyar a tu, públic el que és bo: això es horrorós!
Carles Sala: mira, et diré [al Daniel] una cosa perquè no acabem discutint una altra vegada sobre l’ensenyament: som el país que té la ratio de formació artística més baixa d’Europa i òbviament s’han de fer moltes escoles d’art i s’ha de millorar la L.O.G.S.E. perquè la gent tingui un contacte més natural amb la música i vagi més enllà de la flauteta... Un públic més format té més criteri. La democràcia té com a obligació donar la formació més completa possible als ciutadans. I al final si el públic no coneix, que vols que vagi a veure?! Això pot sonar molt bèstia, però és que estem treballant amb un públic molt analfabetitzat, musicalment parlant.
Daniel Granados: moltes vegades des del sector dels músics reproduïm i multipliquem aquesta analfabetització...
2.4.08
L'Ofici d'Escoltar
Somnien els ipods amb orelles elèctriques?
Massatge a vint mans
It's music as wallpaper, utilitarian, music as Prozac or Xanax to control as you feel. Music as aerosol room freshener.
Chuck Palahniuk. Survivor
Us he gravat un CD. És tan difícil –o més– que escriure un reportatge, quan vols que tot lligui i que sigui tan rodó com la seva forma indica. He preguntat a la gent –previ encàrrec– si grava CD, i de la petita mostra demoscòpica examinada se n'extreu que els que cremen silici i plàstic són els mateixos que s’encomanaven a l'arbre genealògic del senyor TDK quan s'enganxaven les cintes, en aquells temps en què es gravava de la ràdio sense ser conscient de ser un protodelinqüent.
# 1. Tot el que és passat és millor.
N'hi ha que li posen l'etiqueta de “retro” i encara es volen fer passar pel cim de la modernor però, no ens enganyem: Què bones que eren abans les cançons, eh? Sobretot aquelles que es troben a la secció "de la meva època" (posa-li la que et correspongui). El Guillem Espriu, regidor i educador social sense complexes, tira de la nostàlgia per la vena. “Globalment sóc molt nostàlgic. Vaig mamar fins els 30 anys música de cantautors que escoltava la meva germana, que té cinc anys més que jo, i ara música clàssica a través del meu marit, que és musicòleg”, afirma. Jordi Vila, mecànic, de les músiques que començaven a sonar als pick-up: “Els Beatles, els Rolling, Cliff Richards… La música de la meva època, quan teníem castigat al que posava els discos”. Una mica com la Fina Ojados, confeccionista, amb la diferència que ella va començar a escoltar-les quan anava d’amagat a aprendre a cosir amb una noia “que havia tingut molt bona veu però es va retirar quan va agafar una tisi. Era l’època de la guerra entre la Callas i la Tebaldi, ella tenia molts coneixements i m’ho explicava”. I és que l'Eva Pellicer, continuadora del negoci familiar de l'oci nocturn, observadora des de l'altra banda de la barra –de bar, no ens poséssim simbòlics– ho té clar: “Quan treballo busco la música que als clients els agrada. Si parlen, tranquil·la. Si estan ballant, rumba o música dels 80, que mai falla. Pel que veig al bar, a tots ens agrada el que ens recorda a quan érem petits”. N'hi ha, però, que es desmarquen, com el Toni Cabañó, professor de judo: “Només m'agrada la música que és contemporània a la meva vivència. La resta no m'interessa. Led Zeppelin no forma part de la meva vida”. Ni de la meva, més aviat de la del meu pare. Però per contagi ens arriba gairebé tot, fins i tot la música.
# 2. Si a ell li agrada, és que ha de ser bo.
Som confiats per naturalesa. Acostuma a passar que d'una forma completament inadvertida hi ha una música, que no és la teva, però que es va escolant per les escletxes de la teva invulnerabilitat adolescent. I un dia et trobes barrejant Simon & Garfunkel amb Nirvana. Un cop superat això, un es torna més receptiu a les recomanacions, fins i tot a les que no són dels seus col·legues.
Trieu bé els vostres amics perquè, segons la nostra petita estadística, el 90% de la música que escoltareu al llarg de la vostra vida us arribarà per aquesta via. “Tinc una bona xarxa d’informadors, que ja em separa el gra de la palla”, explica el Toni. L'Eduard Cabré és periodista esportiu té el nas ficat a tot arreu gràcies a “un parell d'amics que estan al dia de música i m’informen, i escolto Radio 3 de tant en tant. També sóc lector habitual de Nativa i Mondo Sonoro, així com de la secció de cultura dels diaris generalistes”. Qui té sort, com el Guillem, viu amb un músic i ha arribat a reconèixer les variacions Goldberg, de Bach, cosa que li va fer certa il·lusió. Jo hagués corregut a l'Esmuc a salvar la meva vida de periodista mediocre i renéixer com a músic, antropòleg o comentarista d’Els Matins de TV3.
# 3. Tòpic. Quin tòpic?
Us proposo un experiment: observeu dissimuladament però atenta les persones amb qui us creueu al carrer o al metro; si sou més intrèpids i/o pornogràfics, opteu per algú que conegueu només de vista –per exemple el jefe (escolten música els jefes?), aquella mossa tan simpàtica que us posa el cafè, o el que us ven la vostra revista preferida–. Els teniu? Bé, ara es tracta d'imaginar quina música escolten. Jo conec racistes federats que escolten reggaeton, cúmbia, i fins i tot salsa; cosa que em sembla el súmmum de la contradicció.
Entrem al taller mecànic d’en Jordi. Va bé, la tradició del pòster s’acompleix. Passem de la “perniloide” abraçada a un pneumàtic i anem un pèl més enllà: “Vaig anar a veure la Quinta Estación a l’Auditori amb aquest amic meu que em va descobrir la Julieta Venegas. Els concerts tenen una altra connotació. Ha de ser la conya cantar i interpretar davant de tanta gent”. Per definir la seva vida triaria “El meu carrer”, de Serrat. Coincidència generacional: els nascuts a la postguerra tenen tirada a aquest autor a l'hora de triar una cançó, la de l'illa deserta. La generació té més pes que no pas la professió i, mentre la cançó protesta i els cantautors tenen públic a partir dels quaranta, d'aquí en avall, en la música, la introspecció i el mal rotllo guanyen adeptes i noms com Radiohead –i grups que acabin en "head"– s'enduen el premi. O com assenyala l'Eduard, la seva música preferida es el “pop-rock de cantautors molt personals, amb caràcter i de tall "depressiu", tipus Tom Waits, Nick Cave… Grups com Tindersticks, Radiohead, Wilco… No menyspreo la música happy però no em posa tant”.
És la música un reflex de la societat? M'atreviria a dir que la popular sí. Ara començo a lligar allò de l'estranyesa respecte de la música no contemporània.
# 4. Al principi era la ràdio.
El suport ha desaparegut, però fa molts, molts anys hi havia un aparell anomenat ràdio. Era escàs, misteriós, preuat i aplegava tothom al seu voltant. Pels més antics de la tribu era pràcticament esotèric i em remeto al testimoni abocat per la Fina, que explica la mala estona que passava la iaia Maria quan es reien del que es deia a la ràdio. Sí senyor, què pensaria aquella pobra gent? Quin poc respecte!
L’Eva explica que els seus avis ja van posar una primera gramola al Kentucky, que més tard va ser substituïda per la jukebox que fins fa pocs anys encara et cantava tres cançons per un euro. “La màquina era una bona idea perquè la gent podia escollir. Tothom pregunta per ella”.
Aquella ansietat per arribar a casa i poder posar el disc, perquè s’havia enganxat la cinta al walkman, perquè s'havien acabat les piles del discman… tot aquest neguit ha estat foragitat per aquest enginy de la tècnica anomenat mp3. D'ús majoritari per menors de quaranta, segons el nostre estudi: desfilen pels nostres carrers exèrcits silenciosos d’ipoides, dit dels individus connectats a un petit dispositiu que emet sons.
# 5. ¿Silencio? ¡Jamás!
En una ciutat on fins i tot els músics al metro passen càsting, seria d'esperar que la qualitat dels muzaks, músiques imposades des de mòbils convertits en lloros, un terme que als anys 80 designava un radiocasset portàtil, i melodies que fan vibrar els utilitaris fos elevada. Bé, elevat és el volum, com convé Julien Steinhauser, distribuïdor de vins, que, vingut del país veí, encara es sobta de la intensitat dels decibels patris. “La música ens persegueix”, explica, “al súper, a la “pelu”, la que ve dels cotxes. Hi ha una imposició de la música”. Tot i així, quan va arribar va descobrir que “la música espanyola em donava bon rotllo, perquè estava lluny de les típiques cançons franceses, que parlen d'amor”.
Tot i així, tret del rotund “¿Silencio? ¡Jamás!” de Toni, la majoria de la nostra petita mostra demoscòpica aprecia el silenci: s'associa a moments de recolliment, descans o lleure: “És com submergir-se al mar”, apunta l'Eduard; Luxós com una ampolla de Vega Sicilia. La música pot ser silenci? Sí, o així ho creu l’Eva, per qui passejar en cotxe pel port amb la música a tota castanya és el més semblant a la pau en un mal dia. Música massatge. Música Prozac. Música ambientador.
# 6. Música divan.
Per si no ho sabíeu, resulta que cadascuna de les nostres parts del cos i dels seus corresponents centres d’energia s’activen amb determinats tipus de música. Jo no ho sabia, m’ho ha explicat la Mireia Darder, psicòloga i terapeuta que realitza teràpia a través del moviment: “Faig servir la música per arribar a diferents estats i a diferents zones del cos. Vehicula les emocions. Treballo amb els xacres i cadascun es desperta amb una música diferent”, assenyala. Tots tenim un coneixement intuïtiu de les propietats terapèutiques de la música i l'usem com a bàlsam emocional o bé per exacerbar sentiments: ens tornem com culleretes sota l’influx d'Uri Geller. La Marta Pardo, ballarina i professora de Pilates, aplica el poder tranquil·litzador de la música per amansir els que juguen amb pilotes de bebè gegant. Si sou dels que us mireu els peus mentre balleu i com a molt bellugueu el cap desmenjadament, comenceu a remenar el cul i la pelvis perquè és on les vostres energies més adormides romanen recargolades com una serp. Els ritmes que lliguen amb “la part de la pelvis i el lumbosacre” són les brasilenys i els africans, explica la Mireia. Lluny d'obscurantismes totes les melodies que fa servir surten de la “música més comercial i popular”, per contra dels “cantautors o la clàssica” que escolta fora de la feina. La música com a catarsi o sublimació de l'experiència continua vigent als nostres dies i continua sent col·lectiva, tot i que no cal posar l'ànima en mans d'un líder messiànic davant d'un micròfon amb 12.000 ànimes més. El fet musical s'independitza de la posada en escena mentre la crisi de les discogràfiques fa multiplicar els bolos que, segons els artistes, són els que els fa pagar l’hipoteca a final de mes. Que canviïn de casa o de professió.
# 7. For your ears only.
Són criatures clonades les que omplen el Fòrum i altres recintes igual d'acollidors en aquesta temporada crònica de festivals? Això o l’estadística és la més demagògica de les arts perquè els concerts fan mandra o, si més no, els macroconcerts. Els actes multitudinaris que apleguen milers de persones suades i pletòriques tenen cada cop menys ganxo, i sinó, que els ho preguntin als Rolling Stones. Als concerts no pots saltar-te cap tema ni pitjar el repeat. Ni tan sols pots programar! “Els directes acostumen a ser molt incòmodes, llargs, són exigents, no tens possibilitats de saltar un tema que no et posa... Ara bé, els millors moments que he passat amb la música han estat en comptats bolos especials, de Portishead, Lou Reed, Tricky, i sobretot als locals d’assaig dels amics músics on hi he passat centenars d’hores flotant, sentint-me part de la música”. El directe s’escapa del control i, a més, és incòmode. Resulta que, a més, hi ha persones que mai no han estat fans de ningú, com l’Eva. I fins i tot persones que no han anat mai a un concert! Per mi, totes dues afirmacions amaguen una tragèdia, cosa que m’haurà d’empènyer com a ciutadana responsable a iniciar una croada personal.
La clàssica és un valor en alça. i Bach en concret. El barroc causa estralls en el nostre petit univers de mostra i em sento orgullosa de parlar amb persones que l’apreciïn per més que insisteixin en que el mèrit no és seu sinó dels seus amics. En Julien, escombrant cap a casa, ho compara amb els seus vins preferits, “els lligats a la terra, que són complexes com la música clàssica. Normalment, trobo que la música és bastant pobra i repetitiva”. No li ho dic, però temo que el 90% del que duc a l’mp3 rima amb tintorro.
# 8. Esperanto musical.
“No em sé la lletra de cap cançó”, diu el Toni. “Jo, ja casada i amb fills, m’aprenia totes les lletres”, diu la Fina. “Sí que me les invento, les lletres”, afegeix l'Eva. “Jo, al meu fill, li canto cançons inventades, ballem i ell també canta i fa anar instruments”, explica l’Eduard. “Jo me les invento amb una facilitat inimaginable”, confessa en Guillem, cosa que contrasta amb el “no m’invento la lletra… però algun arreglillo el fem tots” d’en Jordi. La música és un territori del que ens n’acabem apropiant, la manera en què ho fem és el que menys importa... La frontera lingüística només va existir per aquells que encara tenien respecte per allò que era forani. Per la resta, l’esperanto musical ha estat un idioma tan vàlid com qualsevol altre. Perquè el que importa és la música… O no? Bé, resulta que n'hi ha que es preocupen per la lletra. El missatge ancorat a la paraula. El significat.
Per d’altres el més important és el ritme, l’emoció o la sensació. La paraula ha perdut el seu poder?
# 9. Ballar sobre arquitectura.
El ritme. A tots ens fascina però pocs el tenim present quan belluguem el peu al metro, a la cua del supermercat, a la feina… Tret de si la nostra feina persegueix justament això: el ritme del cos en moviment. “M’agrada molt ballar cordes”, diu la Marta. Fora de context la frase és inquietant. Perd misteri si una ballarina ens explica que associa els instruments de corda a la intimitat i els de percussió al dinamisme, i el piano “a les classes de barra de clàssic de la meva infantesa”. “La música és més del 50% de l’espectacle de dansa”, explica, i el 100% del temps del qui hi treballa, “em passo hores a l’fnac escoltant tot el que puc”. Tot i així, Marta afirma que no podria viure sense música. La música i l’amor han de tenir molt a veure: per més que n’abjurem, pocs poden viure sense ells. N’hi ha d’inconfessables, dels que lluïm amb orgull, dels inoblidables, i dels que es circumscriuen exclusivament a discoteques, festivals i festes majors. Prefereixo no treure conclusions ni establir paral·lelismes del fet que tots preferim escoltar-la sols.
# 10. Dictadura folklòrica.
De millor o pitjor qualitat però ara, la música, la podem triar. Podem escoltar en un mes més música que fa un segle algú en tota una vida. Quan només hi havia una ràdio, un partit i un sindicat, només hi havia un estil musical: el folklore pitjor entès. La música és poder? Qualsevol dictadura cultural acaba per anestesiar el més pinxo malgrat que, fins i tot en matèria de dictadors, n’hi ha que tenen més bon gust que d’altres. Gràcies a la Fina m’assabento que el règim no només patrocinava el folklore espanyol mal entès sinó que també cedia minuts d’emissió al del país veí: així ella va conèixer els fados d’Amalia Rodrigues. “Per Setmana Santa, només podíem sentir música sacra, de negació total de la vida. Sardanes, només per Festa Major. El capellà ens ensenyava les cançons i anàvem a cantar caramelles”. Ara al colonialisme musical bufen altres vents, tot i que hi hagi països com França que programin per llei un 40% (!!!) de producció pròpia. Amb l’altre 40% reservat per a la música wasp, poc espai queda per allò tan maco de l’europeisme, la world music i la perillosa etiqueta de “música independent”. “S’han obert les fronteres i hi ha lleis que protegeixen la producció autòctona de cada país, però els resultats són insuficients”, opina Julien. Tanta música i tants que estem sords com una tàpia!
Marta Solé
Massatge a vint mans
It's music as wallpaper, utilitarian, music as Prozac or Xanax to control as you feel. Music as aerosol room freshener.
Chuck Palahniuk. Survivor
Us he gravat un CD. És tan difícil –o més– que escriure un reportatge, quan vols que tot lligui i que sigui tan rodó com la seva forma indica. He preguntat a la gent –previ encàrrec– si grava CD, i de la petita mostra demoscòpica examinada se n'extreu que els que cremen silici i plàstic són els mateixos que s’encomanaven a l'arbre genealògic del senyor TDK quan s'enganxaven les cintes, en aquells temps en què es gravava de la ràdio sense ser conscient de ser un protodelinqüent.
# 1. Tot el que és passat és millor.
N'hi ha que li posen l'etiqueta de “retro” i encara es volen fer passar pel cim de la modernor però, no ens enganyem: Què bones que eren abans les cançons, eh? Sobretot aquelles que es troben a la secció "de la meva època" (posa-li la que et correspongui). El Guillem Espriu, regidor i educador social sense complexes, tira de la nostàlgia per la vena. “Globalment sóc molt nostàlgic. Vaig mamar fins els 30 anys música de cantautors que escoltava la meva germana, que té cinc anys més que jo, i ara música clàssica a través del meu marit, que és musicòleg”, afirma. Jordi Vila, mecànic, de les músiques que començaven a sonar als pick-up: “Els Beatles, els Rolling, Cliff Richards… La música de la meva època, quan teníem castigat al que posava els discos”. Una mica com la Fina Ojados, confeccionista, amb la diferència que ella va començar a escoltar-les quan anava d’amagat a aprendre a cosir amb una noia “que havia tingut molt bona veu però es va retirar quan va agafar una tisi. Era l’època de la guerra entre la Callas i la Tebaldi, ella tenia molts coneixements i m’ho explicava”. I és que l'Eva Pellicer, continuadora del negoci familiar de l'oci nocturn, observadora des de l'altra banda de la barra –de bar, no ens poséssim simbòlics– ho té clar: “Quan treballo busco la música que als clients els agrada. Si parlen, tranquil·la. Si estan ballant, rumba o música dels 80, que mai falla. Pel que veig al bar, a tots ens agrada el que ens recorda a quan érem petits”. N'hi ha, però, que es desmarquen, com el Toni Cabañó, professor de judo: “Només m'agrada la música que és contemporània a la meva vivència. La resta no m'interessa. Led Zeppelin no forma part de la meva vida”. Ni de la meva, més aviat de la del meu pare. Però per contagi ens arriba gairebé tot, fins i tot la música.
# 2. Si a ell li agrada, és que ha de ser bo.
Som confiats per naturalesa. Acostuma a passar que d'una forma completament inadvertida hi ha una música, que no és la teva, però que es va escolant per les escletxes de la teva invulnerabilitat adolescent. I un dia et trobes barrejant Simon & Garfunkel amb Nirvana. Un cop superat això, un es torna més receptiu a les recomanacions, fins i tot a les que no són dels seus col·legues.
Trieu bé els vostres amics perquè, segons la nostra petita estadística, el 90% de la música que escoltareu al llarg de la vostra vida us arribarà per aquesta via. “Tinc una bona xarxa d’informadors, que ja em separa el gra de la palla”, explica el Toni. L'Eduard Cabré és periodista esportiu té el nas ficat a tot arreu gràcies a “un parell d'amics que estan al dia de música i m’informen, i escolto Radio 3 de tant en tant. També sóc lector habitual de Nativa i Mondo Sonoro, així com de la secció de cultura dels diaris generalistes”. Qui té sort, com el Guillem, viu amb un músic i ha arribat a reconèixer les variacions Goldberg, de Bach, cosa que li va fer certa il·lusió. Jo hagués corregut a l'Esmuc a salvar la meva vida de periodista mediocre i renéixer com a músic, antropòleg o comentarista d’Els Matins de TV3.
# 3. Tòpic. Quin tòpic?
Us proposo un experiment: observeu dissimuladament però atenta les persones amb qui us creueu al carrer o al metro; si sou més intrèpids i/o pornogràfics, opteu per algú que conegueu només de vista –per exemple el jefe (escolten música els jefes?), aquella mossa tan simpàtica que us posa el cafè, o el que us ven la vostra revista preferida–. Els teniu? Bé, ara es tracta d'imaginar quina música escolten. Jo conec racistes federats que escolten reggaeton, cúmbia, i fins i tot salsa; cosa que em sembla el súmmum de la contradicció.
Entrem al taller mecànic d’en Jordi. Va bé, la tradició del pòster s’acompleix. Passem de la “perniloide” abraçada a un pneumàtic i anem un pèl més enllà: “Vaig anar a veure la Quinta Estación a l’Auditori amb aquest amic meu que em va descobrir la Julieta Venegas. Els concerts tenen una altra connotació. Ha de ser la conya cantar i interpretar davant de tanta gent”. Per definir la seva vida triaria “El meu carrer”, de Serrat. Coincidència generacional: els nascuts a la postguerra tenen tirada a aquest autor a l'hora de triar una cançó, la de l'illa deserta. La generació té més pes que no pas la professió i, mentre la cançó protesta i els cantautors tenen públic a partir dels quaranta, d'aquí en avall, en la música, la introspecció i el mal rotllo guanyen adeptes i noms com Radiohead –i grups que acabin en "head"– s'enduen el premi. O com assenyala l'Eduard, la seva música preferida es el “pop-rock de cantautors molt personals, amb caràcter i de tall "depressiu", tipus Tom Waits, Nick Cave… Grups com Tindersticks, Radiohead, Wilco… No menyspreo la música happy però no em posa tant”.
És la música un reflex de la societat? M'atreviria a dir que la popular sí. Ara començo a lligar allò de l'estranyesa respecte de la música no contemporània.
# 4. Al principi era la ràdio.
El suport ha desaparegut, però fa molts, molts anys hi havia un aparell anomenat ràdio. Era escàs, misteriós, preuat i aplegava tothom al seu voltant. Pels més antics de la tribu era pràcticament esotèric i em remeto al testimoni abocat per la Fina, que explica la mala estona que passava la iaia Maria quan es reien del que es deia a la ràdio. Sí senyor, què pensaria aquella pobra gent? Quin poc respecte!
L’Eva explica que els seus avis ja van posar una primera gramola al Kentucky, que més tard va ser substituïda per la jukebox que fins fa pocs anys encara et cantava tres cançons per un euro. “La màquina era una bona idea perquè la gent podia escollir. Tothom pregunta per ella”.
Aquella ansietat per arribar a casa i poder posar el disc, perquè s’havia enganxat la cinta al walkman, perquè s'havien acabat les piles del discman… tot aquest neguit ha estat foragitat per aquest enginy de la tècnica anomenat mp3. D'ús majoritari per menors de quaranta, segons el nostre estudi: desfilen pels nostres carrers exèrcits silenciosos d’ipoides, dit dels individus connectats a un petit dispositiu que emet sons.
# 5. ¿Silencio? ¡Jamás!
En una ciutat on fins i tot els músics al metro passen càsting, seria d'esperar que la qualitat dels muzaks, músiques imposades des de mòbils convertits en lloros, un terme que als anys 80 designava un radiocasset portàtil, i melodies que fan vibrar els utilitaris fos elevada. Bé, elevat és el volum, com convé Julien Steinhauser, distribuïdor de vins, que, vingut del país veí, encara es sobta de la intensitat dels decibels patris. “La música ens persegueix”, explica, “al súper, a la “pelu”, la que ve dels cotxes. Hi ha una imposició de la música”. Tot i així, quan va arribar va descobrir que “la música espanyola em donava bon rotllo, perquè estava lluny de les típiques cançons franceses, que parlen d'amor”.
Tot i així, tret del rotund “¿Silencio? ¡Jamás!” de Toni, la majoria de la nostra petita mostra demoscòpica aprecia el silenci: s'associa a moments de recolliment, descans o lleure: “És com submergir-se al mar”, apunta l'Eduard; Luxós com una ampolla de Vega Sicilia. La música pot ser silenci? Sí, o així ho creu l’Eva, per qui passejar en cotxe pel port amb la música a tota castanya és el més semblant a la pau en un mal dia. Música massatge. Música Prozac. Música ambientador.
# 6. Música divan.
Per si no ho sabíeu, resulta que cadascuna de les nostres parts del cos i dels seus corresponents centres d’energia s’activen amb determinats tipus de música. Jo no ho sabia, m’ho ha explicat la Mireia Darder, psicòloga i terapeuta que realitza teràpia a través del moviment: “Faig servir la música per arribar a diferents estats i a diferents zones del cos. Vehicula les emocions. Treballo amb els xacres i cadascun es desperta amb una música diferent”, assenyala. Tots tenim un coneixement intuïtiu de les propietats terapèutiques de la música i l'usem com a bàlsam emocional o bé per exacerbar sentiments: ens tornem com culleretes sota l’influx d'Uri Geller. La Marta Pardo, ballarina i professora de Pilates, aplica el poder tranquil·litzador de la música per amansir els que juguen amb pilotes de bebè gegant. Si sou dels que us mireu els peus mentre balleu i com a molt bellugueu el cap desmenjadament, comenceu a remenar el cul i la pelvis perquè és on les vostres energies més adormides romanen recargolades com una serp. Els ritmes que lliguen amb “la part de la pelvis i el lumbosacre” són les brasilenys i els africans, explica la Mireia. Lluny d'obscurantismes totes les melodies que fa servir surten de la “música més comercial i popular”, per contra dels “cantautors o la clàssica” que escolta fora de la feina. La música com a catarsi o sublimació de l'experiència continua vigent als nostres dies i continua sent col·lectiva, tot i que no cal posar l'ànima en mans d'un líder messiànic davant d'un micròfon amb 12.000 ànimes més. El fet musical s'independitza de la posada en escena mentre la crisi de les discogràfiques fa multiplicar els bolos que, segons els artistes, són els que els fa pagar l’hipoteca a final de mes. Que canviïn de casa o de professió.
# 7. For your ears only.
Són criatures clonades les que omplen el Fòrum i altres recintes igual d'acollidors en aquesta temporada crònica de festivals? Això o l’estadística és la més demagògica de les arts perquè els concerts fan mandra o, si més no, els macroconcerts. Els actes multitudinaris que apleguen milers de persones suades i pletòriques tenen cada cop menys ganxo, i sinó, que els ho preguntin als Rolling Stones. Als concerts no pots saltar-te cap tema ni pitjar el repeat. Ni tan sols pots programar! “Els directes acostumen a ser molt incòmodes, llargs, són exigents, no tens possibilitats de saltar un tema que no et posa... Ara bé, els millors moments que he passat amb la música han estat en comptats bolos especials, de Portishead, Lou Reed, Tricky, i sobretot als locals d’assaig dels amics músics on hi he passat centenars d’hores flotant, sentint-me part de la música”. El directe s’escapa del control i, a més, és incòmode. Resulta que, a més, hi ha persones que mai no han estat fans de ningú, com l’Eva. I fins i tot persones que no han anat mai a un concert! Per mi, totes dues afirmacions amaguen una tragèdia, cosa que m’haurà d’empènyer com a ciutadana responsable a iniciar una croada personal.
La clàssica és un valor en alça. i Bach en concret. El barroc causa estralls en el nostre petit univers de mostra i em sento orgullosa de parlar amb persones que l’apreciïn per més que insisteixin en que el mèrit no és seu sinó dels seus amics. En Julien, escombrant cap a casa, ho compara amb els seus vins preferits, “els lligats a la terra, que són complexes com la música clàssica. Normalment, trobo que la música és bastant pobra i repetitiva”. No li ho dic, però temo que el 90% del que duc a l’mp3 rima amb tintorro.
# 8. Esperanto musical.
“No em sé la lletra de cap cançó”, diu el Toni. “Jo, ja casada i amb fills, m’aprenia totes les lletres”, diu la Fina. “Sí que me les invento, les lletres”, afegeix l'Eva. “Jo, al meu fill, li canto cançons inventades, ballem i ell també canta i fa anar instruments”, explica l’Eduard. “Jo me les invento amb una facilitat inimaginable”, confessa en Guillem, cosa que contrasta amb el “no m’invento la lletra… però algun arreglillo el fem tots” d’en Jordi. La música és un territori del que ens n’acabem apropiant, la manera en què ho fem és el que menys importa... La frontera lingüística només va existir per aquells que encara tenien respecte per allò que era forani. Per la resta, l’esperanto musical ha estat un idioma tan vàlid com qualsevol altre. Perquè el que importa és la música… O no? Bé, resulta que n'hi ha que es preocupen per la lletra. El missatge ancorat a la paraula. El significat.
Per d’altres el més important és el ritme, l’emoció o la sensació. La paraula ha perdut el seu poder?
# 9. Ballar sobre arquitectura.
El ritme. A tots ens fascina però pocs el tenim present quan belluguem el peu al metro, a la cua del supermercat, a la feina… Tret de si la nostra feina persegueix justament això: el ritme del cos en moviment. “M’agrada molt ballar cordes”, diu la Marta. Fora de context la frase és inquietant. Perd misteri si una ballarina ens explica que associa els instruments de corda a la intimitat i els de percussió al dinamisme, i el piano “a les classes de barra de clàssic de la meva infantesa”. “La música és més del 50% de l’espectacle de dansa”, explica, i el 100% del temps del qui hi treballa, “em passo hores a l’fnac escoltant tot el que puc”. Tot i així, Marta afirma que no podria viure sense música. La música i l’amor han de tenir molt a veure: per més que n’abjurem, pocs poden viure sense ells. N’hi ha d’inconfessables, dels que lluïm amb orgull, dels inoblidables, i dels que es circumscriuen exclusivament a discoteques, festivals i festes majors. Prefereixo no treure conclusions ni establir paral·lelismes del fet que tots preferim escoltar-la sols.
# 10. Dictadura folklòrica.
De millor o pitjor qualitat però ara, la música, la podem triar. Podem escoltar en un mes més música que fa un segle algú en tota una vida. Quan només hi havia una ràdio, un partit i un sindicat, només hi havia un estil musical: el folklore pitjor entès. La música és poder? Qualsevol dictadura cultural acaba per anestesiar el més pinxo malgrat que, fins i tot en matèria de dictadors, n’hi ha que tenen més bon gust que d’altres. Gràcies a la Fina m’assabento que el règim no només patrocinava el folklore espanyol mal entès sinó que també cedia minuts d’emissió al del país veí: així ella va conèixer els fados d’Amalia Rodrigues. “Per Setmana Santa, només podíem sentir música sacra, de negació total de la vida. Sardanes, només per Festa Major. El capellà ens ensenyava les cançons i anàvem a cantar caramelles”. Ara al colonialisme musical bufen altres vents, tot i que hi hagi països com França que programin per llei un 40% (!!!) de producció pròpia. Amb l’altre 40% reservat per a la música wasp, poc espai queda per allò tan maco de l’europeisme, la world music i la perillosa etiqueta de “música independent”. “S’han obert les fronteres i hi ha lleis que protegeixen la producció autòctona de cada país, però els resultats són insuficients”, opina Julien. Tanta música i tants que estem sords com una tàpia!
Marta Solé
17.2.07
Educació musical en temps d’urgència
Educació musical en temps d’urgència.
Olga Àbalos Cuevas
“De què serveix dominar un llenguatge, si no tenim de què ‘parlar’?” Aquesta era una de les preguntes que llançava l’editorial de l’anterior número de Nativa sobre la necessitat d’entendre la música com una eina de comunicació i millorar el nostre panorama musical a través de més i millor educació musical. El tema ens ha animat a llançar-nos a la piscina i obrir nous fronts de reflexió, sense intenció de fer pedagogia demagògica, sobre l’escola, els mitjans de comunicació, la família i la música com una via directa cap a una vida millor.
No és res nou dir que la música és un dels estímuls més efectius que pot rebre el ser humà. Fins i tot els sords poder ser capaços de sentir-la usant el seu propi cos com a caixa de ressonància d’aquestes freqüències sonores ordenades. Per explicar-ho de forma senzilla, una melodia fa reaccionar el nostre sistema nerviós, activa certes zones del cervell i, en funció del nivell de plaer que sentim, ens fa segregar més o menys quantitat d’endorfines i accelera el nostre ritme cardíac. És una pura reacció física que comporta un estat emocional que no podem controlar ni evitar. Ho sentim i punt. Ja sigui bon rollo, alegria, tristesa, inquietud o ganes de vomitar. Per evitar els seus efectes hauríem de tapar-nos les orelles, pitjar l’stop del reproductor o fugir corrents.
Aquest poder màgic de la música sobre nosaltres sempre ha estat un dels temes recurrents en la història de la humanitat: des de Plató, qui dotava de valor moral certs tipus d’escales i titllava de pura retòrica d’altres (què hagués pensat llavors del jazz l’autor de La República!?), fins al filòsof Immanuel Kant, obsessionat per tenir-ho tot sota control, que simplement odiava la música perquè el situava en un estat emocional que no podia controlar. Friedich Nietzsche, en canvi, dubtava que la música fos un acte de comunicació i la descrivia com una operació unilateral i de sentit únic, “de l’hipnotitzador a l’hipnotitzat”. De la mateixa manera, al llarg dels segles les religions sempre han tingut en compte aquest aspecte de bruixeria de la música que han usat per captar més practicants i com a mètode per a sentir-se més a prop de la divinitat. Ave Maria! L’església catòlica integrista, per exemple, n’era tan conscient, d’aquest terrible poder, que no va dubtar a posar el crit al cel i condemnar el rock and roll quan va veure que els seus joves blancs nord-americans embogien ballant i cantant com si estiguessin posseïts pel mateix Satanàs.
Al respecte, el filòsof francès Vladimir Jankélevitx (1903-1985), un dels pocs que s’han atrevit a confeccionar una estètica de la música, va més enllà i intenta descobrir què és la música i perquè ens sentim atrets per una cosa tan inassolible. Exposa i es pregunta: “D’una banda, la música és expressiva i inexpressiva, seriosa i frívola, profunda i superficial. Té sentit i no en té. És un divertiment fútil? O potser es tracta d’un llenguatge xifrat, com el jeroglífic d’un misteri? O totes dues coses alhora? (...) Hi ha un contrast desconcertat, una desproporció irònica i escandalosa entre el poder seductor de la música i la profunda manca d’evidència de la bellesa musical”.
Les connotacions socials i culturals de la música són també innegables: només cal repassar les nostres pròpies biografies i identificar la seva banda sonora. En molts de nosaltres l’art sonor ha estat tan determinant que ens va facilitat l’entrada a un grup cultural, tribu urbana o cercle d’opinió, cosa que a certes edats pot semblar transcendental a l’hora de reafirmar la personalitat i la forma de vestir. Per a alguns, la música s’acaba convertint en una professió. Per a la majoria, un entreteniment més o menys ociós i seriós. Però a tots, conscientment o inconscientment, ens ajuda a viure i ens acompanya dia a dia. Com seria anar a comprar al súper sense fil musical? Com resultarien els espots televisius sense música? Com serien les esperes al dentista sense escoltar èxits de sempre en versió instrumental?
Per tant, podria semblar obvi que el pes que té l’art sonor en les nostres vides es correspongués al que té dins del currículum escolar. I si hem de lidiar dia a dia amb la música seria fantàstic tenir eines per a saber què ens entra per les orelles diàriament. El cert és que encara no existeix cap científic que hagi comprovat que la música ajudi a la intel·ligència (la història del rock estaria plena de casos exemplars) però la pràctica i l’experiència han demostrat que la música, tant a la primera com a la segona, no fa gens de nosa. És més, és molt i molt útil. La música ajuda a l’aprenentatge d’altres matèries (qui no ha après anglès a través de les cançons?) i al desenvolupament de la creativitat individual, així com certes habilitats: la percepció, la memòria o a conviure amb les pròpies emocions. Això és el que defensen les darreres tendències en pedagogia. Diguem que aprendre música ajuda a aprendre per l’esforç d’abstracció i la disciplina que requereix conèixer un llenguatge no lingüístic. En aquesta nova societat multicultural en la qual ens ha tocat viure, la música també és usada per a la cooperació entre ètnies i el respecte a la diferència. Conèixer altres músiques de món procura un apropament sorprenent, gairebé sense entrebancs ni prejudicis, a altres realitats culturals, encara que a la hora de la veritat mantinguem actituds xenòfobes contra les persones. Ja ho dèiem, la música és màgia!
La situació de les aules, però, tot i aquestes bones intencions de la més pura tradició humanística, l’ensenyament musical a l’escola generalista sembla que no cala en els alumnes. La sensació general expressada tant pels professionals com pel públic comú és que les mancances en educació musical són enormes. ¿Caldrà doncs revisar com s’ensenya i què s’ensenya? I quin paper tenen els mitjans de comunicació, l’entorn social i el pares en tot aquest procés? Algunes veus entonen un mea culpa perquè l’escola no ha sabut evolucionar al mateix ritme que les tendències i els gustos d’una societat que, gràcies a Internet, gaudeix d’un accés democràtic com mai a tot tipus de gèneres musicals. Queda clar que la música enganxa i apassiona, sinó com s’explica un concert dels Estopa en un Palau Sant Jordi a rebentar?
GUERRA A LA TELE?
L’experiència professional com a mestre de primària de Núria Muntaner, membre del trio Las Dolores, activista musical i fundadora del projecte La Colazione (Strange Ones Records), li permet donar una visió més propera de la situació: “Aquest curs dono classes de música en una escola pública del Raval a nens de 7 a 8 anys. I veig que la música que canten de forma espontània és la música de la tele, dels mòbils i dels videojocs. I a molts nens només els agrada el reggaeton i no surten d’aquí”. I continua: “La majoria dels nens formen part d’un gueto de la població infantil que tenen com a única cultura musical la televisió o algun disc de cançons de l’estiu. Llavors l’escola els ha de fer conèixer altres coses, però és difícil perquè la televisió és un mitjà massa fort!” Llavors, què es pot fer davant dels mitjans de comunicació? “Als nens, se’ls ha d’ensenyar a tractar amb els mitjans, que sàpiguen què estan escoltant i rebent. El que és injust és que els nens s’empassin el que els donen els mitjans sense que tinguin la possibilitat d’escollir”, assegura. Però és optimista davant del futur. “Hi ha una nova fornada de professors que hem estudiat Educació Musical a la universitat i que tenim noves idees. A l’escola no s’ha d’ensenyar com en un conservatori. Aquest és un error molt gran. Perquè els nens no volen ser concertistes. L’objectiu és que es sensibilitzin, que gaudeixin i que la música els serveixi per ajudar-los com a persones. Està demostrat que la música és terapèutica. Cal que els nens escoltin molt i que puguin decidir què els agrada i què no i per això també fa falta que la societat doni a l’assignatura el valor que té, que tingui el mateix nivell que la plàstica i que els pares no pensin que és una assignatura tonta. Si els pares no ens donen suport, què podem fer?”
Per tal de proporcionar-los referents alternatius als que xuclen dels mitjans de comunicació, s’han empescat el festival Minimúsica, que va tenir la seva primera edició el passat mes de novembre a la sala Castelló. L’experiència va convocar una cinquantena de nens de zero a nou anys acompanyats dels seus pares que durant una hora van assistir a l’actuació de bandes de l’escena independent local com J. Irizar toca la bateria, Albaialex i Anticonceptivas, que van compondre temes per l’ocasió. “Jo parteixo d’una premissa clara: que la música infantil no és un gènere”, exposa Muntaner. “El rock, el blues, el jazz, el hip hop, etcètera, sí que són gèneres. Però la música infantil pot ser de qualsevol gènere, no és només música cumbaià. Els nens estan capacitats per escoltar qualsevol tipus de música i qualsevol gènere es pot adaptar a la seva edat”. L’èxit de la convocatòria i el fet que els nens aguantessin estoicament tot els bolos del Minimúsica li donen la raó. “El nen que escolta molta música de petit serà diferent dels que no n’escolten”, assegura.
ES BUSQUEN MELÒMANS
En els contextos socials en què s’ha donat una oportunitat a les escoles de música especialitzades (ja sigui perquè els pares del nen o nena en qüestió valoren positivament l’ensenyament musical, ja sigui per interès del propi alumne, ja sigui perquè al nen se l’ha de tenir ocupat amb activitats extraescolars), el panorama hauria de ser més alleujador. Però les paraules de Lluís Cabrera, director del Taller de Músics de Barcelona, pronunciades durant una xerrada del passat novembre organitzada per L’Observatori de Música de Barcelona cauen com un gerro d’aigua freda. “Penso que hem fracassar totalment. L’entorn, les amistats, les vies per les quals els joves i adults van formant el seu esperit crític i musical cada cop estan més allunyades del que nosaltres com a escola podem fer. Intentem salvar ànimes perdudes”, proclama. “El que fem no comporta cap bé per la música perquè després a la pràctica no augmenta el número de gent que va als concerts”. Què passa, que cada vegada som pitjors oients? “Unes de les claus de l’assumpte són l’excés d’informació i el nihilisme – pensar que tot està fet i que tot és un desastre–, que influeix molt en l’entorn de les persones que ens han de comunicar aquest sentiment. I, per tant, crec que hi ha molt poc a dir i, en conseqüència, molt poc a escoltar. Els que han de fer un esforç de comunicar estan condicionats per l’entorn, la hipoteca, la seguretat econòmica, ... hi ha factors que influeixen a l’hora de tenir temps per a preparar-te per explicar coses”.
Una opinió propera a la de Cabrera és la de Núria Sempere, actualment directora de l’Escola de Música i el Centre de les Arts de l’Hospitalet de Llobregat, que durant aquesta mateixa xerrada va confirma una idea ja apuntada: que l’educació musical no ha reportat un nou públic en el sector musical. “L’educació no està pensada per a fer públics. En canvi sí serveix per a donar eines a les persones perquè puguin expressar-se d’una altra manera que no sigui el llenguatge verbal. I per a mi, l’educació musical mai no ha estat una finalitat en ella mateixa sinó un mitjà per passar-ho millor en aquest món”. Sempere també destaca el fet que en la cultura occidental, sobretot en els països de tradició catòlica, sempre s’ha marginat la formació d’aficionats. “ Aquí resideix per a mi el problema fonamental al nostre país: en comptes de pensar l’educació com una eina per a fer les persones més actives artísticament, s’ha utilitzat com una eina per a nodrir el país dels professionals que necessita. I s’ha d’entendre que el que no hi arribi, sigui un melòman. Perquè el que no vol ser professional és també algú capaç de tocar un instrument i formar un grup, és capaç de cantar i cantar en grup, i és capaç de fer d’aquesta activitat una eina d’expressió”.
Aquest és precisament un dels aspectes més importants en la filosofia d’ensenyament de l’escola Música Activa, del barri de Gràcia de Barcelona. Abel Castelló, el seu director, ho té clar: “Hi ha una cosa essencial de la música i és que ha de ser un llenguatge significatiu, una disciplina artística”. I de la seva experiència com a mestre n’ha tret algunes conclusions: “No es dóna expressió artística si la persona no es posa en situació creativa. Tocant un rock’n’roll o el que sigui, si em poso en situació creativa, allà hi ha música. Si només la recreo a nivell formal, no”. És per això que a Música Activa intenten que des del primer dia, els alumnes es familiaritzin amb els instruments, fins i tot la veu, i amb la part teòrica i tècnica. “La pedagogia musical no ha d’anar dirigida als continguts, dóna igual si toco una escala, Chopin o un rock: ha d’anar dirigida a què l’alumne faci música amb un sentit artístic. I els pedagogs hem de treballar sobre el procediment”, diu Castelló, que creu que la solució al problema de l’educació musical passa per qüestionar-se sobre què s’està ensenyant.
Diu l’article 22.1 del nou Estatut de Catalunya que “ totes les persones tenen dret a accedir en condicions d’igualtat a la cultura i al desenvolupament de llurs capacitats creatives individuals i col·lectives”. Seria paradisíac que sempre es donessin les condicions necessàries perquè fos així: que l’escola tingués recursos per treballar sempre per aquests objectius, que els mitjans de comunicació ajudessin a donar una visió no partidista de la realitat i que els pares fossin còmplices d’aquest procés. Potser d’aquesta manera es milloraria amb el temps el nostre panorama musical. Però uf!, la conjuntura social actual és tan complexa com ho són els nuclis familiars: les circumstàncies que ens ha tocat viure i que ens han marcat a l’hora d’entendre les arts. En aquest sentit, Sergi Merino, cap de la promotora Arco y Flecha, reflexiona en veu alta sobre la seva condició de melòman amb fills: “Jo els poso música a casa als meus fills, però crec que els pares no s’han de ficar gaire amb els gustos del nens perquè la música ja farà la seva feina. Ells ja trobaran el que els agrada amb el temps. Però que escoltin molta música a casa els crea un background que ells segur que es guarden i que després segurament els permetrà triar més. Altres pares no donen tanta importància a la música, i és una llàstima perquè a aquests nens cada vegada els costarà més ser receptius i obrir-se a coses noves. Crec que els meus fills no disfruten de la música al cole, potser no els agrada com ho fan”, afegeix respecte als mètodes d’ensenyament. “A mi, la veritat, no m’agrada sentir-me exclòs de la música per no saber-ne”, conclou defensant que és possible gaudir igual sense saber llegir partitures o tocar un instrument. Només cal deixar-se sentir i llençar-se a obrir les orelles. Escoltar i donar temps al temps que, en un món tan canviant i inestable i saturat d’informació com l’actual, possiblement sigui un dels reptes més agraïts que existeixin. La música és màgia! I de ben segur que en tot plegat els Rolling Stones, Miles Davis o la Mala Rodríguez poden fer la mateixa feina que Bach, Wagner o Mozart. Com deia Rosa Sensat, la pedagoga que durant la Segona República espanyola va revolucionar l’escolarització, “cal aprendre a perdre el temps per saber guanyar-lo després”.
Olga Àbalos Cuevas
“De què serveix dominar un llenguatge, si no tenim de què ‘parlar’?” Aquesta era una de les preguntes que llançava l’editorial de l’anterior número de Nativa sobre la necessitat d’entendre la música com una eina de comunicació i millorar el nostre panorama musical a través de més i millor educació musical. El tema ens ha animat a llançar-nos a la piscina i obrir nous fronts de reflexió, sense intenció de fer pedagogia demagògica, sobre l’escola, els mitjans de comunicació, la família i la música com una via directa cap a una vida millor.
No és res nou dir que la música és un dels estímuls més efectius que pot rebre el ser humà. Fins i tot els sords poder ser capaços de sentir-la usant el seu propi cos com a caixa de ressonància d’aquestes freqüències sonores ordenades. Per explicar-ho de forma senzilla, una melodia fa reaccionar el nostre sistema nerviós, activa certes zones del cervell i, en funció del nivell de plaer que sentim, ens fa segregar més o menys quantitat d’endorfines i accelera el nostre ritme cardíac. És una pura reacció física que comporta un estat emocional que no podem controlar ni evitar. Ho sentim i punt. Ja sigui bon rollo, alegria, tristesa, inquietud o ganes de vomitar. Per evitar els seus efectes hauríem de tapar-nos les orelles, pitjar l’stop del reproductor o fugir corrents.
Aquest poder màgic de la música sobre nosaltres sempre ha estat un dels temes recurrents en la història de la humanitat: des de Plató, qui dotava de valor moral certs tipus d’escales i titllava de pura retòrica d’altres (què hagués pensat llavors del jazz l’autor de La República!?), fins al filòsof Immanuel Kant, obsessionat per tenir-ho tot sota control, que simplement odiava la música perquè el situava en un estat emocional que no podia controlar. Friedich Nietzsche, en canvi, dubtava que la música fos un acte de comunicació i la descrivia com una operació unilateral i de sentit únic, “de l’hipnotitzador a l’hipnotitzat”. De la mateixa manera, al llarg dels segles les religions sempre han tingut en compte aquest aspecte de bruixeria de la música que han usat per captar més practicants i com a mètode per a sentir-se més a prop de la divinitat. Ave Maria! L’església catòlica integrista, per exemple, n’era tan conscient, d’aquest terrible poder, que no va dubtar a posar el crit al cel i condemnar el rock and roll quan va veure que els seus joves blancs nord-americans embogien ballant i cantant com si estiguessin posseïts pel mateix Satanàs.
Al respecte, el filòsof francès Vladimir Jankélevitx (1903-1985), un dels pocs que s’han atrevit a confeccionar una estètica de la música, va més enllà i intenta descobrir què és la música i perquè ens sentim atrets per una cosa tan inassolible. Exposa i es pregunta: “D’una banda, la música és expressiva i inexpressiva, seriosa i frívola, profunda i superficial. Té sentit i no en té. És un divertiment fútil? O potser es tracta d’un llenguatge xifrat, com el jeroglífic d’un misteri? O totes dues coses alhora? (...) Hi ha un contrast desconcertat, una desproporció irònica i escandalosa entre el poder seductor de la música i la profunda manca d’evidència de la bellesa musical”.
Les connotacions socials i culturals de la música són també innegables: només cal repassar les nostres pròpies biografies i identificar la seva banda sonora. En molts de nosaltres l’art sonor ha estat tan determinant que ens va facilitat l’entrada a un grup cultural, tribu urbana o cercle d’opinió, cosa que a certes edats pot semblar transcendental a l’hora de reafirmar la personalitat i la forma de vestir. Per a alguns, la música s’acaba convertint en una professió. Per a la majoria, un entreteniment més o menys ociós i seriós. Però a tots, conscientment o inconscientment, ens ajuda a viure i ens acompanya dia a dia. Com seria anar a comprar al súper sense fil musical? Com resultarien els espots televisius sense música? Com serien les esperes al dentista sense escoltar èxits de sempre en versió instrumental?
Per tant, podria semblar obvi que el pes que té l’art sonor en les nostres vides es correspongués al que té dins del currículum escolar. I si hem de lidiar dia a dia amb la música seria fantàstic tenir eines per a saber què ens entra per les orelles diàriament. El cert és que encara no existeix cap científic que hagi comprovat que la música ajudi a la intel·ligència (la història del rock estaria plena de casos exemplars) però la pràctica i l’experiència han demostrat que la música, tant a la primera com a la segona, no fa gens de nosa. És més, és molt i molt útil. La música ajuda a l’aprenentatge d’altres matèries (qui no ha après anglès a través de les cançons?) i al desenvolupament de la creativitat individual, així com certes habilitats: la percepció, la memòria o a conviure amb les pròpies emocions. Això és el que defensen les darreres tendències en pedagogia. Diguem que aprendre música ajuda a aprendre per l’esforç d’abstracció i la disciplina que requereix conèixer un llenguatge no lingüístic. En aquesta nova societat multicultural en la qual ens ha tocat viure, la música també és usada per a la cooperació entre ètnies i el respecte a la diferència. Conèixer altres músiques de món procura un apropament sorprenent, gairebé sense entrebancs ni prejudicis, a altres realitats culturals, encara que a la hora de la veritat mantinguem actituds xenòfobes contra les persones. Ja ho dèiem, la música és màgia!
La situació de les aules, però, tot i aquestes bones intencions de la més pura tradició humanística, l’ensenyament musical a l’escola generalista sembla que no cala en els alumnes. La sensació general expressada tant pels professionals com pel públic comú és que les mancances en educació musical són enormes. ¿Caldrà doncs revisar com s’ensenya i què s’ensenya? I quin paper tenen els mitjans de comunicació, l’entorn social i el pares en tot aquest procés? Algunes veus entonen un mea culpa perquè l’escola no ha sabut evolucionar al mateix ritme que les tendències i els gustos d’una societat que, gràcies a Internet, gaudeix d’un accés democràtic com mai a tot tipus de gèneres musicals. Queda clar que la música enganxa i apassiona, sinó com s’explica un concert dels Estopa en un Palau Sant Jordi a rebentar?
GUERRA A LA TELE?
L’experiència professional com a mestre de primària de Núria Muntaner, membre del trio Las Dolores, activista musical i fundadora del projecte La Colazione (Strange Ones Records), li permet donar una visió més propera de la situació: “Aquest curs dono classes de música en una escola pública del Raval a nens de 7 a 8 anys. I veig que la música que canten de forma espontània és la música de la tele, dels mòbils i dels videojocs. I a molts nens només els agrada el reggaeton i no surten d’aquí”. I continua: “La majoria dels nens formen part d’un gueto de la població infantil que tenen com a única cultura musical la televisió o algun disc de cançons de l’estiu. Llavors l’escola els ha de fer conèixer altres coses, però és difícil perquè la televisió és un mitjà massa fort!” Llavors, què es pot fer davant dels mitjans de comunicació? “Als nens, se’ls ha d’ensenyar a tractar amb els mitjans, que sàpiguen què estan escoltant i rebent. El que és injust és que els nens s’empassin el que els donen els mitjans sense que tinguin la possibilitat d’escollir”, assegura. Però és optimista davant del futur. “Hi ha una nova fornada de professors que hem estudiat Educació Musical a la universitat i que tenim noves idees. A l’escola no s’ha d’ensenyar com en un conservatori. Aquest és un error molt gran. Perquè els nens no volen ser concertistes. L’objectiu és que es sensibilitzin, que gaudeixin i que la música els serveixi per ajudar-los com a persones. Està demostrat que la música és terapèutica. Cal que els nens escoltin molt i que puguin decidir què els agrada i què no i per això també fa falta que la societat doni a l’assignatura el valor que té, que tingui el mateix nivell que la plàstica i que els pares no pensin que és una assignatura tonta. Si els pares no ens donen suport, què podem fer?”
Per tal de proporcionar-los referents alternatius als que xuclen dels mitjans de comunicació, s’han empescat el festival Minimúsica, que va tenir la seva primera edició el passat mes de novembre a la sala Castelló. L’experiència va convocar una cinquantena de nens de zero a nou anys acompanyats dels seus pares que durant una hora van assistir a l’actuació de bandes de l’escena independent local com J. Irizar toca la bateria, Albaialex i Anticonceptivas, que van compondre temes per l’ocasió. “Jo parteixo d’una premissa clara: que la música infantil no és un gènere”, exposa Muntaner. “El rock, el blues, el jazz, el hip hop, etcètera, sí que són gèneres. Però la música infantil pot ser de qualsevol gènere, no és només música cumbaià. Els nens estan capacitats per escoltar qualsevol tipus de música i qualsevol gènere es pot adaptar a la seva edat”. L’èxit de la convocatòria i el fet que els nens aguantessin estoicament tot els bolos del Minimúsica li donen la raó. “El nen que escolta molta música de petit serà diferent dels que no n’escolten”, assegura.
ES BUSQUEN MELÒMANS
En els contextos socials en què s’ha donat una oportunitat a les escoles de música especialitzades (ja sigui perquè els pares del nen o nena en qüestió valoren positivament l’ensenyament musical, ja sigui per interès del propi alumne, ja sigui perquè al nen se l’ha de tenir ocupat amb activitats extraescolars), el panorama hauria de ser més alleujador. Però les paraules de Lluís Cabrera, director del Taller de Músics de Barcelona, pronunciades durant una xerrada del passat novembre organitzada per L’Observatori de Música de Barcelona cauen com un gerro d’aigua freda. “Penso que hem fracassar totalment. L’entorn, les amistats, les vies per les quals els joves i adults van formant el seu esperit crític i musical cada cop estan més allunyades del que nosaltres com a escola podem fer. Intentem salvar ànimes perdudes”, proclama. “El que fem no comporta cap bé per la música perquè després a la pràctica no augmenta el número de gent que va als concerts”. Què passa, que cada vegada som pitjors oients? “Unes de les claus de l’assumpte són l’excés d’informació i el nihilisme – pensar que tot està fet i que tot és un desastre–, que influeix molt en l’entorn de les persones que ens han de comunicar aquest sentiment. I, per tant, crec que hi ha molt poc a dir i, en conseqüència, molt poc a escoltar. Els que han de fer un esforç de comunicar estan condicionats per l’entorn, la hipoteca, la seguretat econòmica, ... hi ha factors que influeixen a l’hora de tenir temps per a preparar-te per explicar coses”.
Una opinió propera a la de Cabrera és la de Núria Sempere, actualment directora de l’Escola de Música i el Centre de les Arts de l’Hospitalet de Llobregat, que durant aquesta mateixa xerrada va confirma una idea ja apuntada: que l’educació musical no ha reportat un nou públic en el sector musical. “L’educació no està pensada per a fer públics. En canvi sí serveix per a donar eines a les persones perquè puguin expressar-se d’una altra manera que no sigui el llenguatge verbal. I per a mi, l’educació musical mai no ha estat una finalitat en ella mateixa sinó un mitjà per passar-ho millor en aquest món”. Sempere també destaca el fet que en la cultura occidental, sobretot en els països de tradició catòlica, sempre s’ha marginat la formació d’aficionats. “ Aquí resideix per a mi el problema fonamental al nostre país: en comptes de pensar l’educació com una eina per a fer les persones més actives artísticament, s’ha utilitzat com una eina per a nodrir el país dels professionals que necessita. I s’ha d’entendre que el que no hi arribi, sigui un melòman. Perquè el que no vol ser professional és també algú capaç de tocar un instrument i formar un grup, és capaç de cantar i cantar en grup, i és capaç de fer d’aquesta activitat una eina d’expressió”.
Aquest és precisament un dels aspectes més importants en la filosofia d’ensenyament de l’escola Música Activa, del barri de Gràcia de Barcelona. Abel Castelló, el seu director, ho té clar: “Hi ha una cosa essencial de la música i és que ha de ser un llenguatge significatiu, una disciplina artística”. I de la seva experiència com a mestre n’ha tret algunes conclusions: “No es dóna expressió artística si la persona no es posa en situació creativa. Tocant un rock’n’roll o el que sigui, si em poso en situació creativa, allà hi ha música. Si només la recreo a nivell formal, no”. És per això que a Música Activa intenten que des del primer dia, els alumnes es familiaritzin amb els instruments, fins i tot la veu, i amb la part teòrica i tècnica. “La pedagogia musical no ha d’anar dirigida als continguts, dóna igual si toco una escala, Chopin o un rock: ha d’anar dirigida a què l’alumne faci música amb un sentit artístic. I els pedagogs hem de treballar sobre el procediment”, diu Castelló, que creu que la solució al problema de l’educació musical passa per qüestionar-se sobre què s’està ensenyant.
Diu l’article 22.1 del nou Estatut de Catalunya que “ totes les persones tenen dret a accedir en condicions d’igualtat a la cultura i al desenvolupament de llurs capacitats creatives individuals i col·lectives”. Seria paradisíac que sempre es donessin les condicions necessàries perquè fos així: que l’escola tingués recursos per treballar sempre per aquests objectius, que els mitjans de comunicació ajudessin a donar una visió no partidista de la realitat i que els pares fossin còmplices d’aquest procés. Potser d’aquesta manera es milloraria amb el temps el nostre panorama musical. Però uf!, la conjuntura social actual és tan complexa com ho són els nuclis familiars: les circumstàncies que ens ha tocat viure i que ens han marcat a l’hora d’entendre les arts. En aquest sentit, Sergi Merino, cap de la promotora Arco y Flecha, reflexiona en veu alta sobre la seva condició de melòman amb fills: “Jo els poso música a casa als meus fills, però crec que els pares no s’han de ficar gaire amb els gustos del nens perquè la música ja farà la seva feina. Ells ja trobaran el que els agrada amb el temps. Però que escoltin molta música a casa els crea un background que ells segur que es guarden i que després segurament els permetrà triar més. Altres pares no donen tanta importància a la música, i és una llàstima perquè a aquests nens cada vegada els costarà més ser receptius i obrir-se a coses noves. Crec que els meus fills no disfruten de la música al cole, potser no els agrada com ho fan”, afegeix respecte als mètodes d’ensenyament. “A mi, la veritat, no m’agrada sentir-me exclòs de la música per no saber-ne”, conclou defensant que és possible gaudir igual sense saber llegir partitures o tocar un instrument. Només cal deixar-se sentir i llençar-se a obrir les orelles. Escoltar i donar temps al temps que, en un món tan canviant i inestable i saturat d’informació com l’actual, possiblement sigui un dels reptes més agraïts que existeixin. La música és màgia! I de ben segur que en tot plegat els Rolling Stones, Miles Davis o la Mala Rodríguez poden fer la mateixa feina que Bach, Wagner o Mozart. Com deia Rosa Sensat, la pedagoga que durant la Segona República espanyola va revolucionar l’escolarització, “cal aprendre a perdre el temps per saber guanyar-lo després”.
28.10.06
LA CANÇÓ DEL "TIBI DABO"
LA CANÇÓ DEL “TIBI DABO”
¿De què parlen els partits als seus programes quan parlen de cultura en general i de música en particular?
CLARA FLUVIÀ
Tot anant bé, i si no hi ha hagut cap daltabaix de darrera hora, el dia de tots sants haurem anat a votar, o no, els diputats del Parlament de Catalunya per als propers quatre anys i, de retruc, el nou president de la Generalitat i la composició de l’executiu autonòmic, conseller o consellera de cultura inclòs o inclosa. En teoria, i només en teoria, els partits polítics que concorren a les eleccions ho fan segons un “programa” i, cas de sortir ben parats a la dansa dels escons, acomplir els compromisos contrets en aquell document, encara que no l’hagin anat a blindar a cal notari, hauria de ser el plat fort del seu contracte amb la ciutadania. A la vida real, però, els programes són cada cop més un tràmit d’escassa transcendència, un redactat més o menys feixuc que es confegeix cuita-corrents i s’aparca tot seguit a la web de torn i que pràcticament ningú no llegeix, ni abans de votar per tal d’actuar en conseqüència ni després de fer-ho per tal d’exigir responsabilitats a aquells que hagin de regir els destins de la catalana terra durant una hora menys o més curta.
I tanmateix, des d’aquesta revista musical metropolitana hem volgut fer novament l’exercici de llegir i comparar allò que sobre la cultura en general, i sobre la música en particular, deien els partits amb representació parlamentària als seus programes, tal i com ho vam fer l’any 2003 a propòsit de les darreres eleccions municipals (http://directori.cambrabcn.es/~cc6c96/pdfnativ/Nativa09_mai03.pdf). Abans d’entrar en matèria, cal tenir presents tres observacions d’ordre general:
La primera és que en aquestes eleccions, a banda dels dos partits més grans que voregen l’empat tècnic (CiU i PSC) i dels tres partits que, com a conseqüència d’això, brandaran el seu clauer de la governabilitat en una ronda de pactes i contrapactes que hom preveu inacabable (ERC, IC i PP), hi concorre un “no-partit”, el de l’abstenció, metropolità, d’esquerres i poc sensible als afers autonòmics, al qual llencen pedretes tots els altres. Per això enguany les propostes han estat menys que mai ideològiques i més concretes que mai, una mena de cançó del “tibi dabo” (“jo et donaré”, en rigorós llatí evangèlic).
La segona és que si de cultura, als programes, se’n parla poquet, de música se’n parla encara menys i, en rigor, per tal de fer correctament els deures hauríem de passar el rasclet no només per la banda de la cultura, sinó també, i molt especialment, segons els casos, pels capítols consagrats a la política lingüística, l’educació, la indústria, els mitjans de comunicació i les relacions internacionals. La qual cosa no vol dir que estiguem necessàriament davant d’allò que els entesos anomenen una “política transversal”, sinó que és més aviat la dispersió, i àdhuc la incoherència, allò que presideix sovint el panorama.
Tercera observació: generalment, allò que anomenem músiques “modernes”, “amplificades”, “avançades”... o fins i tot “difícils” no solen ser objecte d’un abordatge específic en el context de les propostes programàtiques dels partits. La poca cosa que es diu de la música se sol dir, doncs, amb un to deliberat de generalisme del qual només escapen determinades consideracions cap a la música dita “clàssica” o la música dita “tradicional”. Vorejant, doncs, l’eufemisme, en el millor dels casos s’aposta més per la “creació” que no pas pel “risc”, es parla més de “talent” que no pas de “compromís” i s’al·ludeix més sovint a l’“excel·lència” que no pas a la “innovació”, en un exercici reiterat d’ultra-correcció política.
Quins són els “grans temes” específics que configuren l’agenda de la política cultural catalana i que tots els partits polítics aborden en major o menor mesura als seus programes? Cal dir, d’entrada, que l’estratègia retòrica de cada formació és força diferent. Així doncs, la tríade conceptual de CiU la constitueixen els conceptes de mitjans de comunicació, llengua i projecció exterior. Els eixos que proposa ERC són la cultura com a servei bàsic, la cultura com a espai de trobada per a la diversitat i la cultura com a plataforma de projecció de Catalunya al món. Des d’IC, tot partint de l’explicitació de la cultura com a nou dret reconegut pel nou Estatut, es proposen deu calaixos entre els quals destaquen les nocions de participació, proximitat, cohesió o diversitat. El programa del PP és potser el més “lineal”. Per contra, el programa cultural del PSC, a banda de ser el més extens, és el més estructurat, circumstància que sens dubte es justifica per l’existència d’una extensa i sòlida tecnocràcia cultural consolidada a recer de l’obra de govern, fet que ha estat assenyalat darrerament per part de l’opinió pública. En aquest sentit, el programa del PSC s’estructura en quatre grans pactes (amb els creadors, amb les empreses, amb els voluntaris i amb l’administració local), tres grans mesures de continuïtat (Llei Catalana del Mecenatge, Estatut de l’Artista i equipaments de proximitat) i tres grans mesures de nova planta (projecció internacional, extensió de l’ensenyament de les arts i generalització de l’ús de les noves tecnologies). Més enllà d’això, hi ha sis qüestions de caràcter recorrent abordades per tots els programes electorals:
1. La constitució del Consell de les Arts, veritable assignatura pendent del tripartit cultural, tot i que els criteris sobre denominació, composició i competències son diferents a cada casa.
2. La refundació o, si més no, l’impuls de l’Institut Ramon LLull com a ens comú de projecció internacional per a tots els territoris de la cultura catalana.
3. La creació d’un nou ens (institut, agència mixta, etc.) de foment de la creació artística a Catalunya
4. L’elaboració i aprovació d’una Llei Catalana de Mecenatge, a l’empara de les competències del nou Estatut.
5. La millora de les condicions sociolaborals dels creadors, mitjançant la promulgació d’un “Estatut de l’Artista”.
6. L’eliminació o la reducció significativa de l’IVA aplicat als productes culturals.
Quines són, d’altra banda, les propostes que singularitzen el programa electoral de cadascun dels partits amb actual representació parlamentària? Per rigorós ordre d’aparició alfabètica...
1. El programa de CiU posa l’accent en el binomi cultura i mitjans de comunicació, fent un èmfasi particular en la televisió catalana. D’altra banda, proposa replantejar l’emissora de ràdio ICAT per tal d’evitar la competència amb les ofertes comercials.
2. ERC aposta per la digitalització massiva dels continguts culturals i la creació de condicions per al lliure accés per part de la ciutadania (en la línia del “copyleft” i les llicències “creative commons” i, d’altra banda, apunta l’horitzó 2014 (tercer centenari de l’11 de setembre) com a data estratègica pel que fa a una nova ubicació de la cultura catalana en l’escena global.
3. Les propostes d’IC s’orienten a la creació d’un Consell de Governs Municipals per a la cultura i d’un Institut Català de l’Audiovisual, l’elaboració d’una llei de “Cultura i Proximitat”, l’establiment d’una “cultur-taxa” per al patrimoni i l’entrada de Catalunya com a membre d’UNESCO.
4. El PP proposa unificar les conselleries d’Educació i Cultura, la creació d’un Ballet Clàssic de Catalunya, la intensificació dels intercanvis mediterranis i hispanoamericans (sic) i l’adopció de nous criteris de major transparència per al finançament dels grans centres culturals i en el reclutament dels seus gestors.
5. Finalment, entre les propostes del PSC destaca la creació d’una Agència de Difusió Artística, de l’Institut Català d’Ensenyaments Artístics, de l’Observatori Cultural i d’un Consell d’Entitats Culturals Catalanes.
Per acabar, cenyint-nos al capítol específic de les propostes significatives en matèria de polítiques musicals, recollim tot seguit, sense cap pretensió d’exhaustivitat, les aportacions dels diversos programes:
1. CIU proposa al seu programa l’elaboració d’un “Pla General de la Música a Catalunya” quer contempli la normalització de l’oferta educativa (amb escoles de música o aules a tots els municipis de més de 3.000 habitants i la potenciació dels conservatoris de grau mitjà), la regulació de l’activitat professional dels intèrprets catalans o la presència de la música i els intèrprets catalans als mitjans de comunicació del país.
2. Entre les aportacions d’ERC destaquen l’extensió a tot el territori de l’Aula de Música Tradicional, l’ampliació de l’àmbit i els criteris d’actuació de l’Institut Català d’Indústries Culturals, una política més activa de suport empresarial i de mercat per a les discogràfiques, la promoció de la interacció entre els creadors dels diversos territoris de la cultura catalana o la potenciació de les llicències de lliure ús per als productes culturals catalans.
3. Les iniciatives d’IC, valgui la redundància, tenen a veure amb la creació d’una xarxa de “Cases de Música Popular” al territori, la revisió del model jurídic de l’Escola Superior de Música de Catalunya, la creació de marques específiques (“jazzCAT”, “aflamenCAT”) per millorar la projecció de la creació catalana, vetllar per l’acompliment de les quotes de radiodifusió o articular més efectivament la relació entre els creadors professionals, la indústria cultural i l’ensenyament musical.
4. El PP aplega les seves propostes musicals al capítol d’educació musical del seu programa, tot i que, simptomàticament, hi consigna aportacions que no són estrictament formatives, com ara promoure la creació de places de directors de cor, el desenvolupament d’un estatut de la professió musical, la creació d’espais de diàleg entre creadors i indústria fonogràfica, la promoció de plataformes per a joves nous compositors i intèrprets o el foment del patrocini de formacions orquestrals.
5. Les propostes específiques del PSC en matèria de política musical s’orienten a afavorir la regulació laboral dels músics, la vertebració d’una xarxa d’equipaments i circuits per a la difusió de la música en viu, la consolidació de les anomenades “Cases de la Música Popular”, la definició d’un mapa de festivals, el suport a les iniciatives dirigides a la creació de públics o la promoció d’un gran debat nacional sobre la pirateria i l’accés digital a la música.
¿De què parlen els partits als seus programes quan parlen de cultura en general i de música en particular?
CLARA FLUVIÀ
Tot anant bé, i si no hi ha hagut cap daltabaix de darrera hora, el dia de tots sants haurem anat a votar, o no, els diputats del Parlament de Catalunya per als propers quatre anys i, de retruc, el nou president de la Generalitat i la composició de l’executiu autonòmic, conseller o consellera de cultura inclòs o inclosa. En teoria, i només en teoria, els partits polítics que concorren a les eleccions ho fan segons un “programa” i, cas de sortir ben parats a la dansa dels escons, acomplir els compromisos contrets en aquell document, encara que no l’hagin anat a blindar a cal notari, hauria de ser el plat fort del seu contracte amb la ciutadania. A la vida real, però, els programes són cada cop més un tràmit d’escassa transcendència, un redactat més o menys feixuc que es confegeix cuita-corrents i s’aparca tot seguit a la web de torn i que pràcticament ningú no llegeix, ni abans de votar per tal d’actuar en conseqüència ni després de fer-ho per tal d’exigir responsabilitats a aquells que hagin de regir els destins de la catalana terra durant una hora menys o més curta.
I tanmateix, des d’aquesta revista musical metropolitana hem volgut fer novament l’exercici de llegir i comparar allò que sobre la cultura en general, i sobre la música en particular, deien els partits amb representació parlamentària als seus programes, tal i com ho vam fer l’any 2003 a propòsit de les darreres eleccions municipals (http://directori.cambrabcn.es/~cc6c96/pdfnativ/Nativa09_mai03.pdf). Abans d’entrar en matèria, cal tenir presents tres observacions d’ordre general:
La primera és que en aquestes eleccions, a banda dels dos partits més grans que voregen l’empat tècnic (CiU i PSC) i dels tres partits que, com a conseqüència d’això, brandaran el seu clauer de la governabilitat en una ronda de pactes i contrapactes que hom preveu inacabable (ERC, IC i PP), hi concorre un “no-partit”, el de l’abstenció, metropolità, d’esquerres i poc sensible als afers autonòmics, al qual llencen pedretes tots els altres. Per això enguany les propostes han estat menys que mai ideològiques i més concretes que mai, una mena de cançó del “tibi dabo” (“jo et donaré”, en rigorós llatí evangèlic).
La segona és que si de cultura, als programes, se’n parla poquet, de música se’n parla encara menys i, en rigor, per tal de fer correctament els deures hauríem de passar el rasclet no només per la banda de la cultura, sinó també, i molt especialment, segons els casos, pels capítols consagrats a la política lingüística, l’educació, la indústria, els mitjans de comunicació i les relacions internacionals. La qual cosa no vol dir que estiguem necessàriament davant d’allò que els entesos anomenen una “política transversal”, sinó que és més aviat la dispersió, i àdhuc la incoherència, allò que presideix sovint el panorama.
Tercera observació: generalment, allò que anomenem músiques “modernes”, “amplificades”, “avançades”... o fins i tot “difícils” no solen ser objecte d’un abordatge específic en el context de les propostes programàtiques dels partits. La poca cosa que es diu de la música se sol dir, doncs, amb un to deliberat de generalisme del qual només escapen determinades consideracions cap a la música dita “clàssica” o la música dita “tradicional”. Vorejant, doncs, l’eufemisme, en el millor dels casos s’aposta més per la “creació” que no pas pel “risc”, es parla més de “talent” que no pas de “compromís” i s’al·ludeix més sovint a l’“excel·lència” que no pas a la “innovació”, en un exercici reiterat d’ultra-correcció política.
Quins són els “grans temes” específics que configuren l’agenda de la política cultural catalana i que tots els partits polítics aborden en major o menor mesura als seus programes? Cal dir, d’entrada, que l’estratègia retòrica de cada formació és força diferent. Així doncs, la tríade conceptual de CiU la constitueixen els conceptes de mitjans de comunicació, llengua i projecció exterior. Els eixos que proposa ERC són la cultura com a servei bàsic, la cultura com a espai de trobada per a la diversitat i la cultura com a plataforma de projecció de Catalunya al món. Des d’IC, tot partint de l’explicitació de la cultura com a nou dret reconegut pel nou Estatut, es proposen deu calaixos entre els quals destaquen les nocions de participació, proximitat, cohesió o diversitat. El programa del PP és potser el més “lineal”. Per contra, el programa cultural del PSC, a banda de ser el més extens, és el més estructurat, circumstància que sens dubte es justifica per l’existència d’una extensa i sòlida tecnocràcia cultural consolidada a recer de l’obra de govern, fet que ha estat assenyalat darrerament per part de l’opinió pública. En aquest sentit, el programa del PSC s’estructura en quatre grans pactes (amb els creadors, amb les empreses, amb els voluntaris i amb l’administració local), tres grans mesures de continuïtat (Llei Catalana del Mecenatge, Estatut de l’Artista i equipaments de proximitat) i tres grans mesures de nova planta (projecció internacional, extensió de l’ensenyament de les arts i generalització de l’ús de les noves tecnologies). Més enllà d’això, hi ha sis qüestions de caràcter recorrent abordades per tots els programes electorals:
1. La constitució del Consell de les Arts, veritable assignatura pendent del tripartit cultural, tot i que els criteris sobre denominació, composició i competències son diferents a cada casa.
2. La refundació o, si més no, l’impuls de l’Institut Ramon LLull com a ens comú de projecció internacional per a tots els territoris de la cultura catalana.
3. La creació d’un nou ens (institut, agència mixta, etc.) de foment de la creació artística a Catalunya
4. L’elaboració i aprovació d’una Llei Catalana de Mecenatge, a l’empara de les competències del nou Estatut.
5. La millora de les condicions sociolaborals dels creadors, mitjançant la promulgació d’un “Estatut de l’Artista”.
6. L’eliminació o la reducció significativa de l’IVA aplicat als productes culturals.
Quines són, d’altra banda, les propostes que singularitzen el programa electoral de cadascun dels partits amb actual representació parlamentària? Per rigorós ordre d’aparició alfabètica...
1. El programa de CiU posa l’accent en el binomi cultura i mitjans de comunicació, fent un èmfasi particular en la televisió catalana. D’altra banda, proposa replantejar l’emissora de ràdio ICAT per tal d’evitar la competència amb les ofertes comercials.
2. ERC aposta per la digitalització massiva dels continguts culturals i la creació de condicions per al lliure accés per part de la ciutadania (en la línia del “copyleft” i les llicències “creative commons” i, d’altra banda, apunta l’horitzó 2014 (tercer centenari de l’11 de setembre) com a data estratègica pel que fa a una nova ubicació de la cultura catalana en l’escena global.
3. Les propostes d’IC s’orienten a la creació d’un Consell de Governs Municipals per a la cultura i d’un Institut Català de l’Audiovisual, l’elaboració d’una llei de “Cultura i Proximitat”, l’establiment d’una “cultur-taxa” per al patrimoni i l’entrada de Catalunya com a membre d’UNESCO.
4. El PP proposa unificar les conselleries d’Educació i Cultura, la creació d’un Ballet Clàssic de Catalunya, la intensificació dels intercanvis mediterranis i hispanoamericans (sic) i l’adopció de nous criteris de major transparència per al finançament dels grans centres culturals i en el reclutament dels seus gestors.
5. Finalment, entre les propostes del PSC destaca la creació d’una Agència de Difusió Artística, de l’Institut Català d’Ensenyaments Artístics, de l’Observatori Cultural i d’un Consell d’Entitats Culturals Catalanes.
Per acabar, cenyint-nos al capítol específic de les propostes significatives en matèria de polítiques musicals, recollim tot seguit, sense cap pretensió d’exhaustivitat, les aportacions dels diversos programes:
1. CIU proposa al seu programa l’elaboració d’un “Pla General de la Música a Catalunya” quer contempli la normalització de l’oferta educativa (amb escoles de música o aules a tots els municipis de més de 3.000 habitants i la potenciació dels conservatoris de grau mitjà), la regulació de l’activitat professional dels intèrprets catalans o la presència de la música i els intèrprets catalans als mitjans de comunicació del país.
2. Entre les aportacions d’ERC destaquen l’extensió a tot el territori de l’Aula de Música Tradicional, l’ampliació de l’àmbit i els criteris d’actuació de l’Institut Català d’Indústries Culturals, una política més activa de suport empresarial i de mercat per a les discogràfiques, la promoció de la interacció entre els creadors dels diversos territoris de la cultura catalana o la potenciació de les llicències de lliure ús per als productes culturals catalans.
3. Les iniciatives d’IC, valgui la redundància, tenen a veure amb la creació d’una xarxa de “Cases de Música Popular” al territori, la revisió del model jurídic de l’Escola Superior de Música de Catalunya, la creació de marques específiques (“jazzCAT”, “aflamenCAT”) per millorar la projecció de la creació catalana, vetllar per l’acompliment de les quotes de radiodifusió o articular més efectivament la relació entre els creadors professionals, la indústria cultural i l’ensenyament musical.
4. El PP aplega les seves propostes musicals al capítol d’educació musical del seu programa, tot i que, simptomàticament, hi consigna aportacions que no són estrictament formatives, com ara promoure la creació de places de directors de cor, el desenvolupament d’un estatut de la professió musical, la creació d’espais de diàleg entre creadors i indústria fonogràfica, la promoció de plataformes per a joves nous compositors i intèrprets o el foment del patrocini de formacions orquestrals.
5. Les propostes específiques del PSC en matèria de política musical s’orienten a afavorir la regulació laboral dels músics, la vertebració d’una xarxa d’equipaments i circuits per a la difusió de la música en viu, la consolidació de les anomenades “Cases de la Música Popular”, la definició d’un mapa de festivals, el suport a les iniciatives dirigides a la creació de públics o la promoció d’un gran debat nacional sobre la pirateria i l’accés digital a la música.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)