LA MÚSICA EN VIU A BARCELONA

QUIXOTS, TIRANTS, TRAGÈDIES GREGUES I HISTÒRIES D’AMOR SOBRE LA MÚSICA EN VIU A BARCELONA.

per Olga Abalos

Els caps pensants de Nativa no es donaven per vençuts: empesos per la idea que hi havia d’haver alguna altra manera d’analitzar la situació de la música en directe a la ciutat de Barcelona sense caure en el catastrofisme absolut. Com herois convençuts de la causa, van reunir a altres cavallers implicats en la batalla per a una missió: fer callar les sirenes, sortejar les prediccions fatalistes de l’oracle, i guanyar terreny al pessimisme amb idees constructives. Del resultat de la trobada us presentem en les properes pàgines.

Actors:


Carles Sala: Director de Cooperació i Relacions Sectorials Institut de Cultura-Ajuntament de Barcelonagran coneixedor de la música en viu a la ciutat des del seu despatx a l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB);
Carme Zapata: Gerent de l’ASACC ;
Arecio Smith: músic de jazz (Asstrio), rock i el que toqui. Els seus dits tenen tant a dir com el seu cor, que l’empeny a ser un dels músics més incisius en les activitats d’Accions per la Música;
Daniel Granados: guitarrista del grup Tarantula, responsable del segell Producciones Doradas, culpable juntament amb Oscar Abril que s’hagi fet Pop al Centre d’Art Santa Mònica i posseïdor d’un envejable sentit d’autocrítica;
Jordi Oliveras: editor de la revista Nativa i fundador del col·lectiu Indigestió. Convençut que cal fer trobades com aquesta;
Robert Tierz: propietari de la sala Sidecar, que enguany ha fet 25 anys de vida. No estava convidat però es va presentar i va fer alguna aportació interessants.
Olga Àbalos, moderadora de la taula i responsable d’aquest talla-i-enganxa que ha patit la conversa.


Jordi Oliveras: Bé, doncs ja començaré jo... Primer he de dir que a Indigestió intentem situar-nos fora de la defensa directa dels interessos del músic, dels interessos de la indústria, i el que tractem de dir és què li hauria d’interessar a un ciutadà. I des d’aquest punt de vista, intentem formular coses. Parteixo de la idea que el mon de la música acaba sent una mica endogàmic com tots els mons gremials segurament, on sembla que les coses acaben sent un cercle de relació entre artistes, indústria, i administració publica i tothom acaba estan bastant d’acord amb aquest joc. Sembla que hi ha una mena de cercle tancat on l’administració li va bé posar-se d’acord amb els artistes, i entre ells es protegeixen i es consolen mútuament. I arriba un punt que l’artista necessita més l’administració que al públic. Al final, quan parlem de música acabem parlant de pirateria, de les vendes, de conflictes, i de l’últim que parlem és de la música…


La missió dels cavallers: vèncer el destí fatal


Jordi Oliveras: Recentment vaig assistir a una xerrada amb músics i n’hi havia un que repetia aquesta frase tant típica que “el músic ha de menjar”… Quan un és farmacèutic no diu: jo soc farmacèutic i tinc dret a viure de la farmàcia, en canvi amb la música es diu: “jo sóc músic i tinc dret a viure de la música”....
Arecio Smith: on ho vas sentir això?
Jordi Oliveras: en una presentació de llibres d’Indigestió en la que ens vam centrar en debats sobre els músics no va sortir ni un sol comentari interessant, tot girava al voltat de la necessitat del músic de viure d’això. Cap d’ells va parlar de la música... Jo els demano als músics que canviïn de discurs, que quan parlin que ens sedueixin, que ens donin motius per escoltar la seva música...
Carles Sala: és que al voltant de la Unió de Músics i d’un sector de músics de jazz, hi ha com una posició generalitzada que, des d’Accions per la Música, etcètera, reivindiquen treball per tots. No sé perquè hi ha aquesta sindicalització tan estranya del sector jazzístic...
Arecio Smith.: tinc la resposta. Jo que he viscut la situació des de la banda del rock i del jazz, et puc dir que el músic de jazz funciona d’una altra manera: et truquen i et diuen que tal dia hi ha bolo amb no sé qui i s’assaja tal dia. Després et truquen I toques amb no sé qui altre, i al dia següent, el mateix. És una cosa com molt laboral. Preguntes quanta pasta hi ha i veus si t’interessa o no. Molts pocs grups de jazz, tenen aquesta consciència de grup com en el rock.
Carles Sala: no sé si es per un excés o falta de feina que es dóna aquest efecte de mercenarisme del jazz...
Carmen Zapata: tinc la sensació que els que només els estan associats són els que reivindiquen “treball per a tots”… Els músics que treballen i viuen de la música estan associats?
Arecio Smith: jo treballo i estic associat... Però en el cas de molts grups de rock que fan gires i tot això, és gent que no té molt de contacte ni consciència de gremi. Fan els seus bolos i prou. I llavors hi ha gent que esta més implicada, però... hi ha una falta de cohesió brutal. I aquest es un dels principals problemes. Jo que sóc un músic que toco bastant, que toco molts estils de músics diferents, veig que no hi ha connexió entre el circuit del rock i el pop i el circuit del jazz. I la Unió de Músics en un principi ha de representar a tots els músics, però els músics entre ells ni es parlen ni s’escolten…
Carles Sala: Doncs es diu Unió de Músics i no en conec una altra. No sé si cal organitzar-se d’una altra manera...
Daniel Granados: Està clar que cal organitzar-se d’una altra manera.... I està clar que els interlocutors que hi ha entre els músics i l’administració no funcionen...
Carles Sala: Home, amb els músics directament parlem poc perquè parlem amb els seus interlocutors. Des de l’administració fem el que podem. Si cada vegada hi ha més músics que volen viure de la musica, la pressió és brutal. Cal fer un exercici de realisme: no podem viure tots de la música! Això no és el sistema cubà! No hi ha un sou per cada músic... Als músics els demanaria una mica més vitalitat. Ja entenc que si a final de mes ha de menjar la cosa canvia però caldria recuperar el discurs de la música per expressar-te, per passar-t’ho be i després segurament serà la millor manera per acabar-ne vivint.
Carmen Zapata: però és que [la música] també ha de ser un negoci. El músic vol viure de la música i les sales també volen viure de la feina que es genera entre la sala i el músic, d’aquesta complicitat que hi ha, i el músic no pot ser aliè a que ell depèn del negoci que ell mateix genera.
Daniel Granados: però la sala depèn de la relació l’artista amb el públic...
Carmen Zapata: ...una sala no pot comprometre’s com una ONG amb un músic de manera altruista. Si aquest músic està per sobre de les seves expectatives i no genera el negoci que s’espera d’ell, si està demanant una catxet desmesurat, quan el negoci que genera no és tal,... Perquè hi ha d’haver una correspondència entre la creació, l’exposició i els ingressos que això genera per a que aquesta relació es segueixi produint.


Anàlisi del camp de batalla


Jordi Oliveras: no crec que sigui negatiu que la musica sigui un negoci o una forma de viure però arriba un punt en què ens oblidem de què venem. Crec que no pot ser negoci si en primer lloc no tenim alguna cosa interessant a vendre. Es pot mantenir artificialment, o amb begudes o subvencions, o nokias o movistars,... Però no serà des de la musica que [la música] s’està venent.
Carles Sala: Vivim en una societat en la que el papanatisme és bastant contundent... però hi ha artistes que expliquen coses. L’Albert Pla no sé què li deu passar pel cap, però a mi m’interessa... I el Ramon Faura, igual! En aquesta ciutat, en els darrers anys el paisatge humà ha canviat i ha fet que la ciutat sigui una mica més rica i excitant... Però com a administració què puc fer per al procés creatiu? A veure, podem posar algunes eines per a que això sigui mes fàcil com els centres de creació, però a vegades també dubtes si el més fàcil és enemic del millor...
Daniel Granados: el problema és que el que se t’està explicant des de la musica pop és una cosa que t’han explicat tantes vegades abans que t’avorreix, i ho dic com a públic... Hi ha una falta de idees fresques i de creativitat per part dels músics - jo primer, no m’amago -. Crec que hi ha una responsabilitat compartida amb l’administració, que no ha sabut recolzar d’un manera eficaç a la creativitat. L’administració ha de ser exigent alhora de donar-nos subvencions. No tot val.
Jordi Oliveras: Crec que hi ha una tendència a dir què cal perquè hi hagi creativitat, calen recursos, llocs per tancar-se a treballar, etcètera. I jo crec hi ha un oblit : per mi, la creació musical interessant només sortirà d’una impregnació que en general està perdent l’art, ja sigui per mecanisme dels circuits comercials, sigui pel mecanisme de les polítiques de subvenció,... fa que els artistes no estan parlant del que passa en un determinat barri, en un determinat col·lectiu, o del que passa en el món...
Daniel Granados: Per exemple, un lloc promogut per l’ajuntament que a més funciona és Hangar, per a produccions audiovisuals.
Carles Sala: però si ara farem 10 nous centres de creació, com a l’antiga fàbrica de Philps a la Zona Franca, l’edifici Fabra i Coats a Nou Barris...
Daniel Granados.: …de creació musical?
Carles Sala: no, el de la Philips serà de dansa i el de Fabra i Coats, multi disciplinar,.. És que no he rebut ni una sola proposta del sector musical! Ni una!!
Daniel Granados: jo la tinc preparada...
Carles Sala: ...doncs afanya’t a presentar-la!
Daniel Granados: és molt important també la creativitat en la gestió dels teus recursos: com gestiones la teva web, el tema de les descàrregues,... Hi ha grups independents que encara pretenen gravar un disc, vendre’n 5000 copies i amb això fer diners. I si vols que la gent vagi als teus concerts, has d’aprofitar tot això de la digitalització.
Carles Sala: el mercat ha canviat...
Jordi Oliveras: abans el concert era com una part més de la venda promocional del disc, i això donava lloc a concerts molt poc creatius, perquè havien de sonar igual que el disc i tal. Amb la nova situació actual, hi ha indicis que els grups plantegen els concerts com a element principal de la seva relació amb el públic...
Carmen Zapata: ...i com a element principal de negoci! Que la cosa s’ha invertit...
Daniel Granados: però també l’administració ha de tractar la música pop contemporània com la dansa o el teatre com un producte cultural en un alt risc, i com a tal ha de ser susceptible de subvenció.
Carles Sala: però, a veure, s’ha de buscar el mecanisme per a que aquesta subvenció sigui possible. La diferència amb la dansa és que nosaltres acabem per donar les subvencions a les companyies i amb la música, què hem de fer? Donar una subvenció a cada músic?! Ahir amb l’Alberto [Guijarro, cap de la Sala Apolo i co director del Primavera Sound] vam estar parlant per telèfon... És que arribarà un moment que això s’acabarà, perquè a partir de l’any vinent o l’altre jo voldré saber que, si jo poso uns diners públics en un festival com el Primavera Sound, és perquè es faci una cosa concreta que sigui beneficiosa per la ciutat, per a pugui fer el que no podria fer com a privat. No vull entrar ja més en el compte d’explotació dels festivals. Nosaltres ajudem al Primavera Sound i jo no sé si aquests diners li arriben a ell [al Dani] per a que toqui. Tinc els meus dubtes i ho haurem de començar a corregir. I si donem diners a les sales, tampoc sé si aquests diners arriben als músics...


La lluita contra els gegants


Carmen Zapata: la dinàmica dels festivals està fent molt mal a la dinàmica habitual a les sales a la ciutat, perquè després.... hi ha aquesta lluita intestina per pagar catxés...
Carles Sala: però aquesta és una guerra entre vosaltres [les sales]. Al públic li és igual!
Daniel Granados: els dos festivals més importants que hi ha a Barcelona són organitzats per les dues sales més importants de música independent de la ciutat...
Carmen Zapata: sí, però a part de la baralla entre elles [Sala Apolo i Razzmatazz] - que ja s’ho faran - és que els músics signen contractes d’exclusivitat i durant 6 mesos no poden tocar a la ciutat. A més, els catxes es disparen...
Daniel Granados: però parlem de grups d’aquí o de fora?
Carmen Zapata: grups de fora, de fora... que no vindran mai a una sala perquè s’esperen al festival perquè cobraran molt més. Una sala amb un aforament de 500 persones mai podrà pagar el que paga un festival. És inviable. Ni posant l’entrada a 20€ ni a 30€ recuperes la inversió. Aquí demanaríem als grups que no es pugin a la parra perquè no tota la vida podran viure dels festivals... O sí, ves a saber...
Carles Sala: Recordo que als del Primavera Sound els va entrar aquell nerviosisme, perquè no sabien què passaria ara que estaven els de Sinnamon... i al final aquell any van tenir la mateixa gent de públic que l’any passat... i els altres [els de Sinnamon] van fer el seu festival...
Daniel Granados: el problema és la lluita dels catxés... És brutal el que fa Sinnamon! T’ofereixen un catxe desproporcionat. I ho sé perquè he tocat al Razz...
Carles Sala: ... després et venen a l’administració per a que posis ordre i els has de dir que se sentin en una taula i fixin un codi de bones pràctiques, i que s’ordenin com a propi sector, que fixin quina distància de dates hi ha d’haver entre festival i festival... I si un fa males pràctiques jo puc intervenir com a administració, però és el màxim que puc fer, perquè en el fons jo no tinc potestat per a prohibir res...
Carmen Zapata: però els festivals no només t’ofereixen musica en viu sinó que t’ofereixen un pack d’oci. Però a l’hora de tenir les millors condicions d’oferir la teva obra, és la pitjor manera i també la pitjor manera de rebre-la. Però compres festa, no compres musica.
Daniel Granados: Però no és el mateix la programació que fa el Primavera Sound que el que fa el Summer Case, perquè el Primavera arrisca i te més qualitat.
Carels Sala: mira, em deixen més tranquil, perquè a uns els donem subvenció i als altres no. Però perquè no ho demanen, eh? que ho podrien demanar...
Carmen Zapata: les sales també es queixen que els grups que han ajudat a fer créixer després ja no tenen cap mena de deferència amb la sala i ja no venen a tocar més... I l’administració què pot fer en aquest sentit? Si demanem que les sales siguin reconegudes com a espais de cultura com els auditoris o els centres cívics, per què l’administració no els considera com a tal i programa els grups, no en auditoris, sinó que els programa en convenis amb les sales? Les sales estarien encantades de cedir l’espai gratuïtament! Si es fes una sala seria molt més rentable. I les sales estarien disposades a cedir l’espai! Es més, ho hem demanat!


L’heroica conquesta de l’amor de la princesa


Carmen Zapata: des de les sales, la percepció és que el públic es poc curiós, que és molt poc inquiet. Es fan propostes que pensem que en l’àmbit de la creació són interessants però quan més interessant potser no és prou popular i no és vendible, i quan dic vendible en refereixo a la capacitat de convocatòria. Què caldria fer? El Joan Mas [del grup Mas i Mas] diu, per exemple, que quanta més oferta musical hi hagi més demanda hi haurà. Jo entenc que es una mica al revés,...
Daniel Granados: crec que no hi ha una relació directa.
Carles Sala: potser el Joan ho diu més des del punt de vista del màrqueting... Mira, quan es va obrir l’Auditori tothom deia que seria un desastre perquè hi ha via el Palau de la Música perquè el públic del clàssic es dividiria en dos i s’ha multiplicat per dos. Daniel Granados: per una altra banda tenim el corró del mainstream que crea una hàbits i aquests hàbits fan que la gent acudeixi a una crida i no a una altra. I crec que aquí ningú no està exempt de culpa.
Carmen Zapata: és que en números absoluts, la música en viu segur que funciona ara millor que mai. Però en quin àmbit? Perquè un mateix artista que a l’hivern no convoca ni 200 persones en una sala, és cap de cartell d’un gran festival a l’estiu i fica 20.000... Els hàbits estan canviant i les polítiques de subvenció també. On s’està posant l’accent per a que es consumeixi la música en viu?
Carles Sala: en el cas de l’ajuntament, hi ha una pla d’escoles, de centre de formació artística amb moltes crítiques del sector de l’ensenyament artístic, però són centres en què volem formar públic, on volem que el ciutadà tingui el primer contacte amb l’art, ja sigui dansa, teatre,... A l’estil dels centres que hi ha Finlàndia.
Jordi Oliveras: si es parla de “formar” entenc que s’està pensant la música com a negoci, i que “públic” voldria dir ser com un consumidor.
Roberto Tierz: crec que formar al públic també vol dir que perdi aquesta por quasi sacra d’anar un concert. A la meva sala, si tinc un concert que està a punt d’acabar i hi ha gent esperant, els hi dic que passin i em diuen que no. “No, ens esperem a que acabi”. I els dic: “però passa que és gratis!” I no passen! I això passa sovint. Em refereixo a educar, a que no els faci por anar a un concert.
Daniel Granados: jo canviaria l’expressió “formar” per una altra expressió com “treballar junts”... perquè sembla que jo, músic; jo, sala o jo, administració t’hagi d’ensenyar a tu, públic el que és bo: això es horrorós!
Carles Sala: mira, et diré [al Daniel] una cosa perquè no acabem discutint una altra vegada sobre l’ensenyament: som el país que té la ratio de formació artística més baixa d’Europa i òbviament s’han de fer moltes escoles d’art i s’ha de millorar la L.O.G.S.E. perquè la gent tingui un contacte més natural amb la música i vagi més enllà de la flauteta... Un públic més format té més criteri. La democràcia té com a obligació donar la formació més completa possible als ciutadans. I al final si el públic no coneix, que vols que vagi a veure?! Això pot sonar molt bèstia, però és que estem treballant amb un públic molt analfabetitzat, musicalment parlant.
Daniel Granados: moltes vegades des del sector dels músics reproduïm i multipliquem aquesta analfabetització...