LA CANÇÓ DEL "TIBI DABO"

LA CANÇÓ DEL “TIBI DABO”
¿De què parlen els partits als seus programes quan parlen de cultura en general i de música en particular?
CLARA FLUVIÀ


Tot anant bé, i si no hi ha hagut cap daltabaix de darrera hora, el dia de tots sants haurem anat a votar, o no, els diputats del Parlament de Catalunya per als propers quatre anys i, de retruc, el nou president de la Generalitat i la composició de l’executiu autonòmic, conseller o consellera de cultura inclòs o inclosa. En teoria, i només en teoria, els partits polítics que concorren a les eleccions ho fan segons un “programa” i, cas de sortir ben parats a la dansa dels escons, acomplir els compromisos contrets en aquell document, encara que no l’hagin anat a blindar a cal notari, hauria de ser el plat fort del seu contracte amb la ciutadania. A la vida real, però, els programes són cada cop més un tràmit d’escassa transcendència, un redactat més o menys feixuc que es confegeix cuita-corrents i s’aparca tot seguit a la web de torn i que pràcticament ningú no llegeix, ni abans de votar per tal d’actuar en conseqüència ni després de fer-ho per tal d’exigir responsabilitats a aquells que hagin de regir els destins de la catalana terra durant una hora menys o més curta.

I tanmateix, des d’aquesta revista musical metropolitana hem volgut fer novament l’exercici de llegir i comparar allò que sobre la cultura en general, i sobre la música en particular, deien els partits amb representació parlamentària als seus programes, tal i com ho vam fer l’any 2003 a propòsit de les darreres eleccions municipals (http://directori.cambrabcn.es/~cc6c96/pdfnativ/Nativa09_mai03.pdf). Abans d’entrar en matèria, cal tenir presents tres observacions d’ordre general:

La primera és que en aquestes eleccions, a banda dels dos partits més grans que voregen l’empat tècnic (CiU i PSC) i dels tres partits que, com a conseqüència d’això, brandaran el seu clauer de la governabilitat en una ronda de pactes i contrapactes que hom preveu inacabable (ERC, IC i PP), hi concorre un “no-partit”, el de l’abstenció, metropolità, d’esquerres i poc sensible als afers autonòmics, al qual llencen pedretes tots els altres. Per això enguany les propostes han estat menys que mai ideològiques i més concretes que mai, una mena de cançó del “tibi dabo” (“jo et donaré”, en rigorós llatí evangèlic).

La segona és que si de cultura, als programes, se’n parla poquet, de música se’n parla encara menys i, en rigor, per tal de fer correctament els deures hauríem de passar el rasclet no només per la banda de la cultura, sinó també, i molt especialment, segons els casos, pels capítols consagrats a la política lingüística, l’educació, la indústria, els mitjans de comunicació i les relacions internacionals. La qual cosa no vol dir que estiguem necessàriament davant d’allò que els entesos anomenen una “política transversal”, sinó que és més aviat la dispersió, i àdhuc la incoherència, allò que presideix sovint el panorama.

Tercera observació: generalment, allò que anomenem músiques “modernes”, “amplificades”, “avançades”... o fins i tot “difícils” no solen ser objecte d’un abordatge específic en el context de les propostes programàtiques dels partits. La poca cosa que es diu de la música se sol dir, doncs, amb un to deliberat de generalisme del qual només escapen determinades consideracions cap a la música dita “clàssica” o la música dita “tradicional”. Vorejant, doncs, l’eufemisme, en el millor dels casos s’aposta més per la “creació” que no pas pel “risc”, es parla més de “talent” que no pas de “compromís” i s’al·ludeix més sovint a l’“excel·lència” que no pas a la “innovació”, en un exercici reiterat d’ultra-correcció política.

Quins són els “grans temes” específics que configuren l’agenda de la política cultural catalana i que tots els partits polítics aborden en major o menor mesura als seus programes? Cal dir, d’entrada, que l’estratègia retòrica de cada formació és força diferent. Així doncs, la tríade conceptual de CiU la constitueixen els conceptes de mitjans de comunicació, llengua i projecció exterior. Els eixos que proposa ERC són la cultura com a servei bàsic, la cultura com a espai de trobada per a la diversitat i la cultura com a plataforma de projecció de Catalunya al món. Des d’IC, tot partint de l’explicitació de la cultura com a nou dret reconegut pel nou Estatut, es proposen deu calaixos entre els quals destaquen les nocions de participació, proximitat, cohesió o diversitat. El programa del PP és potser el més “lineal”. Per contra, el programa cultural del PSC, a banda de ser el més extens, és el més estructurat, circumstància que sens dubte es justifica per l’existència d’una extensa i sòlida tecnocràcia cultural consolidada a recer de l’obra de govern, fet que ha estat assenyalat darrerament per part de l’opinió pública. En aquest sentit, el programa del PSC s’estructura en quatre grans pactes (amb els creadors, amb les empreses, amb els voluntaris i amb l’administració local), tres grans mesures de continuïtat (Llei Catalana del Mecenatge, Estatut de l’Artista i equipaments de proximitat) i tres grans mesures de nova planta (projecció internacional, extensió de l’ensenyament de les arts i generalització de l’ús de les noves tecnologies). Més enllà d’això, hi ha sis qüestions de caràcter recorrent abordades per tots els programes electorals:

1. La constitució del Consell de les Arts, veritable assignatura pendent del tripartit cultural, tot i que els criteris sobre denominació, composició i competències son diferents a cada casa.
2. La refundació o, si més no, l’impuls de l’Institut Ramon LLull com a ens comú de projecció internacional per a tots els territoris de la cultura catalana.
3. La creació d’un nou ens (institut, agència mixta, etc.) de foment de la creació artística a Catalunya
4. L’elaboració i aprovació d’una Llei Catalana de Mecenatge, a l’empara de les competències del nou Estatut.
5. La millora de les condicions sociolaborals dels creadors, mitjançant la promulgació d’un “Estatut de l’Artista”.
6. L’eliminació o la reducció significativa de l’IVA aplicat als productes culturals.

Quines són, d’altra banda, les propostes que singularitzen el programa electoral de cadascun dels partits amb actual representació parlamentària? Per rigorós ordre d’aparició alfabètica...

1. El programa de CiU posa l’accent en el binomi cultura i mitjans de comunicació, fent un èmfasi particular en la televisió catalana. D’altra banda, proposa replantejar l’emissora de ràdio ICAT per tal d’evitar la competència amb les ofertes comercials.
2. ERC aposta per la digitalització massiva dels continguts culturals i la creació de condicions per al lliure accés per part de la ciutadania (en la línia del “copyleft” i les llicències “creative commons” i, d’altra banda, apunta l’horitzó 2014 (tercer centenari de l’11 de setembre) com a data estratègica pel que fa a una nova ubicació de la cultura catalana en l’escena global.
3. Les propostes d’IC s’orienten a la creació d’un Consell de Governs Municipals per a la cultura i d’un Institut Català de l’Audiovisual, l’elaboració d’una llei de “Cultura i Proximitat”, l’establiment d’una “cultur-taxa” per al patrimoni i l’entrada de Catalunya com a membre d’UNESCO.
4. El PP proposa unificar les conselleries d’Educació i Cultura, la creació d’un Ballet Clàssic de Catalunya, la intensificació dels intercanvis mediterranis i hispanoamericans (sic) i l’adopció de nous criteris de major transparència per al finançament dels grans centres culturals i en el reclutament dels seus gestors.
5. Finalment, entre les propostes del PSC destaca la creació d’una Agència de Difusió Artística, de l’Institut Català d’Ensenyaments Artístics, de l’Observatori Cultural i d’un Consell d’Entitats Culturals Catalanes.

Per acabar, cenyint-nos al capítol específic de les propostes significatives en matèria de polítiques musicals, recollim tot seguit, sense cap pretensió d’exhaustivitat, les aportacions dels diversos programes:

1. CIU proposa al seu programa l’elaboració d’un “Pla General de la Música a Catalunya” quer contempli la normalització de l’oferta educativa (amb escoles de música o aules a tots els municipis de més de 3.000 habitants i la potenciació dels conservatoris de grau mitjà), la regulació de l’activitat professional dels intèrprets catalans o la presència de la música i els intèrprets catalans als mitjans de comunicació del país.

2. Entre les aportacions d’ERC destaquen l’extensió a tot el territori de l’Aula de Música Tradicional, l’ampliació de l’àmbit i els criteris d’actuació de l’Institut Català d’Indústries Culturals, una política més activa de suport empresarial i de mercat per a les discogràfiques, la promoció de la interacció entre els creadors dels diversos territoris de la cultura catalana o la potenciació de les llicències de lliure ús per als productes culturals catalans.

3. Les iniciatives d’IC, valgui la redundància, tenen a veure amb la creació d’una xarxa de “Cases de Música Popular” al territori, la revisió del model jurídic de l’Escola Superior de Música de Catalunya, la creació de marques específiques (“jazzCAT”, “aflamenCAT”) per millorar la projecció de la creació catalana, vetllar per l’acompliment de les quotes de radiodifusió o articular més efectivament la relació entre els creadors professionals, la indústria cultural i l’ensenyament musical.

4. El PP aplega les seves propostes musicals al capítol d’educació musical del seu programa, tot i que, simptomàticament, hi consigna aportacions que no són estrictament formatives, com ara promoure la creació de places de directors de cor, el desenvolupament d’un estatut de la professió musical, la creació d’espais de diàleg entre creadors i indústria fonogràfica, la promoció de plataformes per a joves nous compositors i intèrprets o el foment del patrocini de formacions orquestrals.

5. Les propostes específiques del PSC en matèria de política musical s’orienten a afavorir la regulació laboral dels músics, la vertebració d’una xarxa d’equipaments i circuits per a la difusió de la música en viu, la consolidació de les anomenades “Cases de la Música Popular”, la definició d’un mapa de festivals, el suport a les iniciatives dirigides a la creació de públics o la promoció d’un gran debat nacional sobre la pirateria i l’accés digital a la música.